Picasso sempre va ser sensible a l’escriptura i la bellesa de les paraules. Tanmateix, no és fins al 1935 que aquesta forma d’expressió se li imposa, literalment, com una necessitat. I si bé aquest moment coincideix amb una crisi en la seva vida privada i amb la reorientació del seu treball plàstic, la seva escriptura no és circumstancial, ja que dona fe de la seva relació, profunda i constant, amb les seves preocupacions d’artista. Desitjós d’experimentar amb el seu nou material, Picasso comença per escriure en la seva llengua materna un dilatat text sense puntuació que ocupa més de trenta pàgines de paper Arches. El Picasso poeta, que es complau de ser un home de lletres, esbossa els seus primers apunts en suports diversos, com ara el commovedor quadernet blau, una mena de radiografia en què es revela i exposa obertament. Parla de l’escriptura en procés, de la traducció i dels seus temes predilectes: l’amor, la tauromàquia, el temps, el menjar… Del seu laboratori d’escriptura, en brollen poemes d’allò més variat: poemes riu o en bucle, variacions, poemes rizomàtics o poemes més clàssics, amb rimes i estrofes.

En els textos de l’any 1937, hi planen els desastres provocats per la guerra a Espanya. Entre el 15 i el 18 de juny Picasso fa les dues planxes de Somni i mentida de Franco, que denuncia les brutalitats del franquisme.
En la vida de l’artista acaba d’entrar una dona nova, Dora Maar, que apareix tant en els textos com en els dibuixos encarnant la Dona plorant (1937). Un quadre violent i sarcàstic denuncia el vincle entre l’Església i l’exèrcit de Franco: Retrat de la marquesa de cul cristià que tira un duro als soldats moros defensors de la Verge (setembre de 1937). En un quadern de febrer i març de 1937, Picasso dibuixa un jeroglífic en una postal dirigida a Dora Maar, la solució del qual és: «Comprar aquesta carta postal porta mala sort.»
Picasso recupera sovint en els seus gravats els poemes de 1938, com ara el del 8 de febrer (II), que acompanya el gravat del 18 d’octubre del mateix any Bust de dona en una cadira. O com ara el poema del 22 de juny, gravat en majúscules en el llibre il·lustrat Homenatge a Lacourière, editat per Iliazd.

Per a l’obra Les quatre petites filles (Les quatre nenes, 1947-1948), escrita també en francès, Picasso empra diversos llapis de color vermell amb tocs de blau. L’acció se situa en un hort en què les nenes (grans) juguen a uns rituals dolços i alhora cruels. Canten i gaudeixen de la relativa alegria que s’ha recuperat després de la guerra al Migdia francès, pletòric de sabors i aromes intensos.
De la seva darrera obra, El entierro del conde de Orgaz (1957-1958), n’emanen tons més tràgics. És una peça atípica que vulnera la divisió per gèneres; comença amb un diàleg entre uns personatges anomenats 0 i 1 i acaba amb un llarg monòleg, com una lletania malenconiosa. Picasso torna a la seva llengua materna en un homenatge final a l’herència del seu país, que ara li és inaccessible.

Picasso crea diversos conjunts de poemes gravats o litografiats; Poèmes et lithographies, publicat el 1954 per la Galerie Louise Leiris, n’és el més important. Es tracta de textos escrits entre el febrer i el setembre de 1941 i manuscrits i il·lustrats entre el 6 d’abril i el 29 de maig de 1949.
Impreses al taller de Fernand Mourlot, les catorze litografies que componen el conjunt estan dividides en quatre parts, en què combina text i imatge. Aquests textos ja havien estat publicats el febrer de 1945 amb el títol «Fragments» a L’Éternelle revue.
Anteriorment, Picasso també havia publicat poemes escrits a mà, com ara «Trozo de almíbar» (1939), que l’artista va escollir per acompanyar El entierro del conde de Orgaz (1969), «XXXIV. El clarín se retuerce…» (1939, fragment del poema escrit el 18 d’abril de 1935), i «Poésie de mots inconnus» (1949).

L’editor Tériade va ser l’artífex del projecte. Reverdy va voler autografiar els seus poemes i Picasso els va il·luminar, a la manera dels manuscrits medievals, amb llapis litogràfic vermell. Però Picasso no fa un treball només ornamental, sinó que intervé en cadascuna de les pàgines assenyalant versos, omplint buits, envaint espais amb signes que tant evoquen notacions musicals com un alfabet propi cal·ligrafiat.
Els quaranta-tres poemes que conformen el llibre de Reverdy, acompanyats de cent vint-i-cinc litografies de Picasso, es poden llegir com un sol poema. La cadència d’una sola veu es converteix en lament, en un cant fúnebre de la condició humana.
Le Chant des morts es va acabar d’imprimir a París el 30 de setembre de 1948.

Picasso s’havia familiaritzat amb la poesia de Góngora a través dels llibres escolars durant la seva època a la Corunya (1891-1895). Més tard, el 1927, es van commemorar els tres-cents anys de la mort de Góngora, una efemèride celebrada pels poetes coneguts posteriorment com a Generació del 27, i l’any següent Christian Zervos va editar XX Sonnets de Góngora, traduïts al francès per Zdislas Milner i il·lustrats per Ismael G. de la Serna. En aquell moment, Picasso s’havia plantejat il·lustrar-los per a una edició de bibliofília d’Ediciones La Cometa, de l’editorial Gustavo Gili, que finalment no va veure la llum.
L’estètica del vers gongorí, expressada per mitjà de figures retòriques com ara l’al·literació i l’hipèrbaton, també deixa empremta en l’escriptura de Picasso: «0 no dic res ja sabeu el que dic no dic més ja sabeu el que he dit. 1 se sap el que se sap se sap el sabut» (El entierro del conde de Orgaz, 6-1-1957).

Amb tot just dotze anys, a la Corunya, elabora uns petits diaris per enviar a la seva família. Va crear tres capçaleres —Azul y blanco, La Coruña i Torre de Hércules— que tenien una clara voluntat periodística: «A l’hora d’enviar a màquines aquest diari no es va rebre cap telegrama», afirma en un d’ells. Seguint l’interès pel periodisme i l’escriptura, el 1901, a Madrid, funda amb Francesc d’Assís Soler la revista Arte Joven, un setmanari sobre literatura i art modernista a l’estil de la revista barcelonina Pèl & Ploma.