Blanquita Suárez

Per a Picasso, l’estada de sis mesos a Barcelona el 1917 va suposar retrobar-se amb la família i els amics. Aquests darrers el van rebre amb honors de triomfador, li van organitzar trobades-homenatge i li van dedicar articles a publicacions de l’època com ara “Vell i Nou” i “L’Esquella de la Torratxa”. En aquest sentit, és ben significativa la ressenya titulada “Banquete a Picasso” que va sortir publicada a “La Publicidad” el dia 14 de juny, l’endemà del banquet que li van oferir els amics i admiradors al cafè-restaurant Au Lyon d’Or. A la ciutat comtal, Picasso va freqüentar els locals de diversió i oci, com testimonia aquest oli protagonitzat per Blanquita Suárez, la tiple còmica que al juny d’aquell any va estrenar l’espectacle “La gatita blanca” al teatre Tívoli i a l’agost va tornar a la ciutat amb un de nou, aquest cop al teatre Eldorado.
L’artista situa la cantant a l’epicentre de l’espectacle, l’escenari, que estructura a base de plans geomètrics superposats, el joc tonal dels quals serveix per crear l’efecte de perspectiva. La figura de la cantant també està construïda mitjançant la superposició de plans, per bé que el pintor hi suavitza el rigor geomètric aplicant en alguns indrets del cos línies més modulades i corbes que, combinades amb les més anguloses, aconsegueixen transmetre la sensació de moviment i ritme inherents a la dansa —en un quadern que Picasso va omplir durant la seva estada a Barcelona i que actualment es conserva al Musée Picasso de París hi ha els esbossos d’una ballarina que molt probablement sigui Blanquita Suárez). El cromatisme, dominat pel negre, el marró, el verd i el blanc, amb tocs violetes en algunes zones, contribueix a harmonitzar el rigor i la severitat constructius amb l’airositat i l’espontaneïtat de l’instant copsat.