Sebastià Junyent i Sans

L’estada barcelonina de Picasso que va transcórrer des de mitjan gener del 1903 fins al 12 d’abril del 1904, quan se’n va anar de la ciutat definitivament per instal·lar-se a París, és el període de l’època blava més prolífic en retrats. Un dels més reeixits és aquest dedicat al seu amic Sebastià Junyent i Sans (Barcelona, 1865-1908), pintor, il·lustrador, dissenyador i crític d’art per a publicacions tan destacades a l’època com el setmanari “Joventut”, de clara orientació catalanista i en el qual Picasso publicà algunes il·lustracions, sens dubte per mediació de Junyent. Econòmicament benestant gràcies a una herència que li havia deixat el seu oncle, Junyent va ajudar Picasso en més d’una ocasió: està documentat que li va pagar tres mesos del lloguer del taller i que li va adquirir vint dibuixos, així com teles tan destacades de l’època blava com “La vida”, “El vell jueu” o “El foll” (MPB 4272), cosa que el converteix en el primer gran col·leccionista de Picasso, per bé que, amb el temps, la col·lecció va acabar dispersada. Així mateix, Picasso, que compartia amb Junyent l’admiració per la pintura d’El Greco, va ocupar durant una temporada curta el taller que aquest tenia al carrer Bonavista, al barri de Gràcia de Barcelona, on tots dos amics es van dedicar mútuament un retrat en blau: Junyent retratà Picasso davant la gran tela que l’ocupava en aquells moments, “La vida”, mentre que Picasso immortalitzà l’amic i protector en aquesta tela, amb un semblant melangiós que deriva indiscutiblement de la tonalitat blava que ho envaeix tot tret del rostre, il·luminat per pinzellades vermelles que tenyeixen de vida galtes i llavis. La figura imponent de Junyent, perfilada amb línies negres sumàries, presenta una delicada subtilesa en la figuració del rostre en general, i dels cabells i la barba en particular, que contrasta amb la gran massa blava de l’abric, feta a cop de pinzellades fluides que reverberen en la taca regalimosa, d’un blau més profund, del fons, recurs mitjançant el qual Picasso fa emergir el rostre madur de l’amic, que segueix amb la mirada els ulls de qui l’esguarda.