Joan Vidal i Ventosa

Per a l’exposició de dibuixos que Picasso va presentar el febrer del 1900 a la taverna dels Quatre Gats —amb l’horitzó posat en l’èxit de la mostra que, quatre mesos abans, Ramon Casas havia celebrat a la Sala Parés—, la sintonia i la implicació dels seus models van representar un gran estímul. Va comptar tothora amb el suport incondicional d’alguns companys que, a més de posar per a ell pacientment, van obrir-li les portes de les respectives cases i estudis. Un d’aquests va ser Joan Vidal i Ventosa (Barcelona, 1880-1966), l’estudi del qual, El Guayaba, era un centre habitual de reunions.
El domini que Picasso tenia del dibuix i la facilitat tècnica pel traç expressiu i espontani li van permetre completar la mostra en molt poc temps i presentar un centenar de dibuixos, entre els quals figurava aquest retrat del seu amic Vidal i Ventosa. Com és habitual a la seva producció artística, al llarg del període que va esmerçar a preparar l’exposició s’aprecia una ràpida evolució estilística. Així, el marc de referència espacial en el qual se situa el personatge en els primers retrats serà reemplaçat, en les últimes produccions, per una simple aiguada que envolta el retratat.
Tot i que es tracta d’un exercici en blanc i negre executat a carbonet, Picasso va completar aquesta obra amb una aiguada que va ajudar-lo a delimitar la figura i a destacar-la del fons. Segons el testimoni de Palau i Fabre, que al seu torn recollia la versió del mateix Vidal i Ventosa, va fer l’aiguada —o l’entintat del paper— sucant directament el pinzell en una tassa de cafè. El cas és que està aplicada de manera directa i decidida, respectant el color del fons del paper a la zona del personatge, de manera que potencia l’efecte de clarobscur. Arran de l’alteració del paper amb el pas dels anys, aquest contrast s’ha anat diluint i tota l’obra produeix avui un efecte uniforme de pàtina embolcallant. Picasso va resoldre el retrat amb desimboltura, però també amb una certa rigidesa de traç; no es limita a aconseguir la semblança amb el seu amic, sinó que en plasma l’essència tot destacant la joventut del rostre i la timidesa d’una mirada baixa i una mica perduda. Encara que estava vinculat al món de l’art, Vidal i Ventosa no va ser un creador en sentit estricte. Dedicat inicialment al pirogravat i a la restauració d’obres d’art, va treballar com a fotògraf per als museus municipals de Barcelona i va ser testimoni de primera mà de la recuperació del romànic al Pirineu català.