Sabartés per Picasso per Sabartés

Tots dos estudiants de la Llotja, van ser habituals del cercle artístic barceloní més jove que es trobava a la cerveseria Quatre Gats. Sabartés també va viatjar a París, la tardor del 1901. Pablo Picasso i Mateu Fernández de Soto el van rebre a l’estació d’Orsay. D’aquell viatge iniciàtic fins el 1904, l’any en què Pablo Picasso va marxar definitivament a París i Jaume Sabartés a Guatemala, en va quedar el record de les converses compartides, dels tallers d’estudiants i dels llocs freqüentats a la Barcelona de principis del segle XX. I dels amics, Manuel Pallarès, Sebastià Junyer i Vidal, Ramon (Moni) i Cinto Reventós, Carles Casagemas, Emili Fontbona, Àngel i Mateu Fernández de Soto i Joan Vidal Ventosa, amb alguns dels quals es retrobarien quaranta anys més tard, sempre amb Barcelona i els anys de formació de teló de fons.

Allà va viure la dictadura del president Manuel Estrada Cabrera, el govern conservador de Carlos Herrera i el cop d’estat que va portar a la presidència al general José María Orellana, continuador del règim d’Estrada Cabrera. Sabartés es va integrar al cercle d’intel·lectuals i artistes progressistes del país i va participar, amb responsabilitats diverses, a diaris com El Comercio, el Diario de los Altos o la revista Juan Chapín.

A finals del 1911, va anar a Nova York i en tornar, a principis del 1913, es va instal·lar a la ciutat de Quetzaltenango. Un cop derrocat Estrada Cabrera, va tornar de nou a la capital fins el 1927, quan va abandonar definitivament el país. Del 1928 al 1935, va viure a Montevideo, París i Madrid. Pel que fa a la seva producció literària, va escriure dues novel·les de dictador, traduïdes i publicades a França: Don Julián i Son Excellence.

Van publicar els seus textos les editorials parisenques Braun, Louis Carré, Maximilien Vox, René Drouin i La Bibliothèque française, entre d’altres. Va fer projectes de bibliofília amb Picasso amb editorials com Cercle d’Art i Au Pont des arts. Un dels seus llibres més coneguts, Picasso, retratos y recuerdos, va ser traduït al francès, a l’anglès, a l’italià, a l’alemany i al japonès. L’activitat de biògraf de Picasso el va portar a fer tasques de documentació familiar que van esdevenir un motiu recurrent en la correspondència amb Picasso.
Picasso, per la seva banda, va retratar Sabartés al llarg de tots els anys d’amistat valent-se d’una gran diversitat de tècniques: pintura, dibuix, gravat, i també a través dels seus escrits.

Aquesta relació epistolar es va intensificar a partir del 1935, un cop Jaume Sabartés i la seva companya, Mercedes Iglesias, es van instal·lar definitivament a París. Per a algunes missives d’aquests primers anys de Sabartés com a secretari personal de Picasso no va caldre ni segell, perquè Picasso les passava per sota la porta de l’habitació del seu amic. Ni tan sols el telèfon, del qual Pablo Picasso va disposar ben aviat, va poder substituir la conversa que van sostenir durant quaranta anys de relació epistolar.

La selecció que es mostra s’ha realitzat entre les prop de set-centes cartes que Pablo Picasso va escriure a Jaume Sabartés i que es conserven al Museu Picasso de Barcelona. Pel que fa a la correspondència de Sabartés a Picasso —més de mil cartes—, es conserva al Musée national Picasso de París.

Un humor sexual, barroer en alguns casos, que s’intensifica a finals dels anys cinquanta, quan Picasso i Sabartés s’apropen als vuitanta anys. Picasso incorpora a la correspondència amb Sabartés algunes postals de noies joves, d’aspecte atractiu, o utilitza les pàgines centrals de la revista Ciné-Révelation o anuncis publicitaris de revistes com Vogue, amb fotografies de joves actrius de l’època, com Josette Arno o la nedadora Esther Williams. Escriu damunt de la pàgina impresa i redibuixa la fotografia, incorporant-hi Sabartés en situacions ridícules i posicions caricaturesques d’un home gran que implora el favor sexual de la jove bellesa.

El terme pin-up el va incorporar Jaume Sabartés a la correspondència amb Picasso arran d’una anècdota en un vol de Niça a París, el 6 de març del 1956, amb una passatgera nord-americana.

En aquesta sala, destaca també la presència de la sèrie completa (set estats) del gravat Sabartés amb dues dones, realitzat entre el 4 de juliol del 1959 i el 31 de març del 1960, així com el dibuix caricaturesc de Sabartés pocs dies després d’haver tornat d’un viatge a Brussel·les per celebrar els seus setanta-cinc anys.

Sabartés els va presentar a Picasso l’any 1955 a Canes i aquesta primera trobada va marcar el principi d’una relació de confiança que va fer possible que la Sala Gaspar organitzés una primera exposició Picasso l’any 1956.

L’amistat amb els «Gaspares», com els anomenaven amistosament Picasso i Sabartés, es va anar intensificant en els diversos viatges dels galeristes a París i durant les estades de Sabartés a Barcelona, on passava les vacances cada any fins el 1964. Moments viscuts que van constituir el teixit imprescindible per tirar endavant el projecte més ambiciós de Jaume Sabartés: la creació d’un Museu Picasso a Barcelona.

Un projecte difícil atès el posicionament polític de Pablo Picasso, manifestament contrari a la dictadura del general Franco, però que va ser possible gràcies a les solucions institucionals que van propiciar, entre d’altres, l’alcalde Josep M. de Porcioles i el notari Raimon Noguera; Joan Ainaud de Lasarte, director dels Museus d’Art de Barcelona, i Josep Selva i Vives, director del Museu d’Art Modern.

El Museu Picasso de Barcelona va obrir al públic el 9 de març del 1963. A la seva col·lecció s’hi va afegir la col·lecció d’obres de Pablo Picasso propietat de l’Ajuntament de Barcelona que es trobaven al Museu d’Art Modern, però Picasso va continuar donant un exemplar dedicat a Sabartés de tota la seva obra gràfica i, alhora, Sabartés va seguir fent donacions anuals al seu museu, a Barcelona.

El 13 de febrer del 1968, Jaume Sabartés va morir a París. En homenatge al seu amic, Picasso va donar a la ciutat la sèrie de Las Meninas acompanyada d’un retrat de Sabartés pintat l’any 1901. També va donar les cartes que havia enviat a Sabartés (prop de set-centes) i va prendre el relleu del seu amic fent saber que, a partir d’aquell moment, donaria al Museu Picasso de Barcelona un exemplar de cadascun dels gravats que fes, i sempre dedicats a Sabartés.

L’any 1970, Pablo Picasso va fer la gran donació a la ciutat de la col·lecció d’obres dels anys de formació que es conservaven al pis de la seva germana Lola, a Barcelona.