El final del número

Picasso arribava a París, la tardor de l’any 1900, carregat d’expectatives vitals i artístiques, i amb moltes referències d’artistes admirats pel cercle modernista barceloní, com Toulouse-Lautrec, Degas o Manet, entre d’altres. Seduït pel món de la bohèmia, els cafès i els cabarets, presenta a les obres els seus protagonistes: amics i coneguts, així com artistes dels espectacles que freqüenta.
A l’obra "El final del número", Picasso mostra una vedette parisenca que saluda el públic en acabar l’actuació. La retrata amb els característics guants llargs, el cabell rogenc recollit damunt del cap, el vestit cenyit al cos i un ample collaret ajustat al coll. Representa una artista delicada, estilitzada i elegant, allunyada de la imatge d’aire grotesc amb la qual Toulouse-Lautrec plasma les seves cantants de cabaret. La figura destaca davant d’un decorat imprecís que sembla representar un interior. L’aplicació del pastel a partir de traços llargs en el decorat, el vestit i els cabells de la dona, crea la sensació d’un treball de caràcter gràfic, esbossat i ràpid, mentre que l’aplicació més compacta a la pell i als guants atorga solidesa a la figura.
Són dignes d’esment la negror dels ulls i les celles de la protagonista, i uns llavis vermells que, en conjunt, defineixen la seva expressió radiant i focalitzen l’atenció de l’espectador. L’artista a l’escenari en plena actuació o al final era un tema molt popular a principis del segle xx i va gaudir d’una atenció especial per part de grans creadors com Degas, Steinlen o Toulouse-Lautrec.
El museu també conserva l’obra "La diseuse" (MPB 4.276), que presenta les mateixes característiques i temàtica que "El final del número", a més d’un altre retrat d’artista de cabaret executat al carbonet. Tots tres van ser comprats al col·leccionista Lluís Plandiura per la Junta de Museus el 1932, i es van sumar a la Donació Sabartés en el moment de la creació del museu.