Edificis del Museu Picasso

Entre els segles XIII i XIV, quan el van erigir, el palau va pertànyer a diversos llinatges nobles de la cort d’Aragó, fins que el 1386 va ser adquirit pels Coromines-Desplà, membres de l'alta burgesia barcelonina. D’aquest període es conserven les restes d’un gran fresc de finals del segle XIII, que evoca la conquesta de Mallorca per Jaume I, el 1229. Aquesta pintura mural va ser descoberta durant la restauració dels anys 60, en treure l’arrebossat d’una sala, i es va traslladar al Museu Nacional d'Art de Catalunya, on es conserva actualment.
El 1400, el palau va passar a ser propietat del mercader Berenguer d’Aguilar. Successives generacions de la seva família van anar reformant-lo i van deixar a l'edifici les empremtes dels estils més diversos. El pati central, per exemple, data del segle XV, i presenta una escala descoberta, una galeria d’arcs apuntats i mostres d’escultura del gòtic flamíger, a més d’enteixinats gòtics al primer pis.

El 1837, el palau va ser venut a les famílies Clerch i Pons. Finalment, el 3 de novembre del 1953 l'Ajuntament de Barcelona el va comprar i va dur a terme una intensa obra de restauració, ja que l’edifici estava molt malmès.  

Les primeres referències documentals sobre els propietaris d’aquest palau es remunta als segles XIII i XIV i també hi ha constància que, al segle XV va ser propietat del llinatge de Girona. Entre els segles XVI i XVIII va anar passant, entre vendes i herències, a mans de diverses famílies de l’aristocràcia i la burgesia catalanes.

Quan el 1797, el rei Carles IV va atorgar a Marià Alegre d'Aparici i d'Amat el títol de Baró de Castellet, el palau de la seva propietat rebé també aquest nom. El baró de Castellet va fer construir un saló neoclàssic a mitjan segle XVIII, amb elements de marbre i relleus policromats, una mescla d'elements clàssics i barrocs que donen a l'estança la sumptuositat del classicisme europeu. A la seva mort, el 1831, el baró el va llegar a l'Hospital de la Santa Creu.

A la segona meitat del segle XIX l’edifici va ser llogat per diferents estadants fins que el va comprar la família Rius. A la dècada de 1950 va passar a ser propietat de l'Ajuntament de Barcelona.
 

Aquest palau, originari dels segles XIII-XIV com els altres palaus del carrer de Montcada, s’articula al voltant d’un pati central seguint el model medieval. Al seu interior, a la planta principal, es conserven enteixinats medievals policromats i sostres decorats del segle XIX.

Per la documentació més antiga coneguda, sabem que l'any 1349 el palau era propietat de Jaume Cavaller, conseller en cap de l'Ajuntament de Barcelona. La seva filla Felipona es va casar amb el polític Ramon Desplà i el fill d’aquesta parella, Ramon Desplà i Cavaller, va convertir el palau Desplà en l'edifici més important de tota l'illa de cases.

El segle XVI va passar a mans de Josep Meca i Caçador, marquès de Ciutadilla, i de qui el palau encara conserva el nom. La seva vídua el va vendre el 1719 al mercader Segimon Milans, que va impulsar la gran reforma de l'edifici, després d’haver estat destruït en gran part pel bombardeig de 1714.

Llegat als Germans de la Doctrina Cristiana, el 1901 s'hi va establir el Montepío de Santa Madrona. I, el 5 de desembre del 1977, l'Ajuntament de Barcelona va signar  un acord de cessió del palau gràcies al qual, el 1981 es va reprendre el projecte de reforma i ampliació del Museu Picasso. La reforma va servir per annexar el palau Meca als palaus Aguilar i del Baró de Castellet i s'inaugurà l'11 de gener del 1982.

El palau, que data del segle XVIII, s'articula al voltant d'un pati i es fonamenta, parcialment, sobre estructures de l’època romana, corresponents a una de les vil·les dels suburbis de la colònia Barcino. La façana conserva una petita gelosia de fusta, un sistema de tancament característic del segle XVIII, que és pràcticament l'única que es conserva a Barcelona. És possible que al segle XIII la casa formés part de les dependències de l'edifici veí, el palau Meca. Entre el 1378 i el 1516 va pertànyer a la família Rocha, i un buit documental ens situa al 1716, quan era propietat de F. Casamada.

En les dècades posteriors, l'edifici va patir moltes reformes, la més important de les quals va ser la del 1872, duta a terme per Josep Vidal i Torrents, que n’era el propietari, i que el va annexar a la casa veïna, el palau Finestres. A partir d'aleshores, una part important de l'edifici es va destinar a usos industrials. L'any 1943, la casa va ser adquirida per les confiteries Mauri i, des del 1999, forma part del Museu Picasso.

Com la resta de palaus que formen el Museu Picasso, el Palau Finestres conserva les estructures originals del segle XIII. L'edifici és bastit sobre les restes d'una necròpolis de finals de l'època romana i s'articula al voltant d'un gran pati, amb la característica escala exterior d'accés a la planta noble.

La planta baixa conserva un conjunt de sales amb arcades de gran bellesa arquitectònica i la primera planta té dos finestrals trigeminats amb mainells o columnetes. S’hi conserva un magnífic sostre enteixinat de finals del segle XIII i principis del XIV, que ha estat restaurat. El pis alt té un cos sobreaixecat i una galeria oberta o solana.

Les reformes més importants es van produir els segles XV i XVII-XVIII, quan es va afegir la galeria d'arcs de mig punt que coronen interiorment el pati. Des del 1363 fins al 1516, l’edifici va pertànyer a la família Marimon. El 1698 passa a mans de la família Dalmases, propietaris del palau Dalmases, al carrer de Montcada, 20. L'any 1872, Josep Vidal i Torrents el va comprar i unificar amb la casa Mauri. L’Ajuntament de Barcelona l’adquireix l'any 1970 i actualment és l’espai que acull les exposicions temporals del Museu Picasso.

El carrer de Montcada constitueix avui un dels nuclis d’arquitectura civil medieval més importants de la ciutat. El seu traçat, que comença a la capella romànica de Marcús (segle XII) i acaba a la plaça del Born, era continu fins al segle XIX, quan va ser dividit en dos trams amb l’obertura del carrer Princesa el 1853.

El carrer va conèixer la seva esplendor més gran entre els segles XV i XVI, quan es va convertir en una zona senyorial, aristocràtica, on s'instal·laven rics mercaders, enriquits pel comerç marítim. Durant el segle XIX i la primera meitat del XX, va experimentar una profunda una decadència del caràcter residencial del barri, però va començar a recuperar-se el 1947, quan el carrer va ser declarat Conjunt Monumental Historicoartístic.

El 1963, s'inaugura el Museu Picasso al palau gòtic Aguilar, al número 15). El 1970, l'Ajuntament amplia el Museu amb l'annexió del palau del Baró de Castellet, al número 17) i, posteriorment, amb la del palau Meca, al número 19). L'any 1999 s'inaugura una nova ampliació del Museu, amb la casa Mauri i el palau Finestres com a espais per a les exposicions temporals. Aquests cinc palaus configuren l'actual Museu Picasso de Barcelona.

El Museu Picasso de Barcelona ocupa actualment cinc grans casals o palaus dels segles XIII i XIV que han sofert remodelacions al llarg dels temps, les més importants el segle XVIII.

Des de la inauguració del museu el 1963 a l’actualitat, l’ampliació del Museu, impulsada i finançada per l’Ajuntament de Barcelona, ha estat realitzada en fases successives per l’arquitecte Jordi Garcés. 

El projecte ha seguit un pla global que el 1978 va començar a dissenyar el mateix arquitecte i que ja compta amb una superfície d’11.500 m², amb 22 sales d’exposició permanent.

1970

Comença l’ampliació del Museu Picasso amb l'annexió del palau del Baró de Castellet (Montcada, 17).

1981

Annexió del Palau Meca (Montcada, 19).

1999

Nova ampliació del Museu: s’habiliten la Casa Mauri i el Palau Finestres (Montcada, 21 i 23) com a espais per a les exposicions temporals.

2003

Remodelació i adaptació dels espais interiors de l’exposició permanent. Les dues darreres intervencions de remodelació arquitectònica i museogràfica, completades el 1999 i el 2003, han suposat a grans trets:

• La creació de nous espais expositius amplis i sobris, amb presència de llum natural.

• L’articulació d’un bulevard transversal continuat dels cinc palaus, d’accés lliure al públic.

• La modernització de les instal.lacions i equipaments museogràfics.

2009

10 de juliol: inici de les obres del nou edifici.

2011

Presentació del nou edifici, seu del Centre de Coneixement i Recerca del Museu Picasso (plaça Sabartés, 1):