L'espera (Margot)

El 1901, Picasso va viatjar per segona vegada a París. Amb l’ajut del crític Gustave Coquiot, el marxant català establert a la capital francesa Pere Mañach va convèncer el galerista Ambroise Vollard —un dels més destacats d’aquell tombant de segle— perquè organitzés per aquell estiu una exposició del jove artista. A la mostra, que es va celebrar conjuntament amb Francisco Iturrino el mes de juny, Picasso hi va presentar seixanta-quatre pintures i alguns dibuixos, la majoria inspirats en la vida parisenca. Palau i Fabre i Pierre Daix, entre d’altres, coincideixen a dir que "L’espera" és, amb pràctica seguretat, l’obra que, sota el títol "La morfinòmana", figura amb el número 9 al catàleg d’aquella exposició.
Tot i que es desconeix la identitat de la jove retratada, se sap pel testimoni del mateix Picasso que es tracta d’una dona que solia veure en un cafè, però que no li suscitava un interès especial. En la nit, els seus espais i els personatges que hi habiten, l’artista va trobar-hi un motiu de fascinació i un tema a partir del qual podia experimentar els diferents llenguatges dels moviments d’avantguarda, amb els quals ja havia entrat en contacte durant la seva primera estada a París l’any 1900. D’altra banda, la mirada vidriosa i perduda de la protagonista d’aquest oli suggereix l’addicció a la morfina, un tema que troba precedents en obres d’artistes com Rusiñol, Anglada Camarasa o Van Dongen.
Tècnicament, Picasso experimenta amb un llenguatge pròxim al divisionisme de Seurat i Signac, i també proper al Van Gogh de les composicions creades a partir de pinzellades de color gruixudes, curtes i dinàmiques, de vegades perfilades en negre. Pel que fa al tractament cromàtic, l’artista anticipa solucions que més endavant desenvoluparà el fauvisme. L’ús de colors vius, en aquest cas el vermell, domina la composició i ressalta tant la figura i el rostre com el fons. Aquest tipus de cromatisme i la tècnica es repeteixen a "La nana" (MPB 4.274), una obra del mateix any i que també pertany a la col·lecció del museu.
L’exposició celebrada a la galeria Vollard va tenir un èxit relatiu i es van vendre gairebé la meitat de les obres. No se sap exactament en quin moment Mañach va vendre aquest oli al col·leccionista català Lluís Plandiura, a qui la Junta de Museus el va comprar el 1932; l’any 1963 va passar a formar part de la col·lecció del museu.