Seminari ambulant. Cinquena parada: Gósol

Després de visitar Sitges, Madrid, Barcelona i Vallvidrera, el seminari ambulant del Doctorat Picasso realitza la seva cinquena parada a Gósol. Aquesta jornada, anomenada "Picasso a Gósol, 1906: un estiu per la modernitat", s'ha coorganitzat entre el Museu Picasso i el Centre Picasso de Gósol - i es desenvolupa en format de ruta de la mà de Magalí Queyroi, Directora del Centre Picasso de Gósol, i Jèssica Jaques Pi, professora d’Estètica i Teoria de les Arts a la UAB.

Gósol Picasso es va batejar a si mateix “Pau de Gósol” l'estiu del 1906 quan, juntament a Fernande Olivier, va passar vuit setmanes en aquesta vila catalana situada al peu del Pedraforca i sota la Serra del Cadí. Es va trobar en un lloc recòndit no només per la llunyania, sinó pel seu peculiar ordit social. Aquest no tenia res a veure amb la petita burgesia de Màlaga, ni amb la de La Corunya, ni amb la bohèmia de Barcelona ni amb la de París, atès que estava trenat en trames d'un matriarcat aliè a la modernitat, que precipitaria la pintura picassiana a la revolució que culminaria en Les Demoiselles d'Avignon.

Com Cézanne respecte a la Sainte Victoire, però amb temps efímers i en un espai públic governat per dones ramaderes, contrabandistes i regents d'una precària economia de subsistència aliena a la modernitat, Pau de Gósol va fer, allà, el viratge cap a la seva peculiar gestació de l'art modern. Molt va tenir a veure el seu treball sobre la iconografia de la dona forta –que el portaria al Retrat de Gertrude Stein, a Les Demoiselles d'Avignon i a La Dríada– així com unes formes de vida austeres que, tant en el mestre provençal com en un jove Picasso de vint-i-quatre anys, imprimirien la rotunda i incondicional disrupció pròpia de l'originalitat del retorn a l'origen.