Un collage abans del collage

Al dibuix Home arrepenjat en una paret, que conserva el Museu Picasso de Barcelona, hi ha, enganxat a la banda dreta de la figura, un petit imprès amb una reproducció fotogràfica. La particularitat del dibuix, datat pel pintor a Barcelona el març del 1899, contradiu la cronologia de la història del collage, que situa l’inici del nou procediment, amb Picasso i Braque de protagonistes, a la segona meitat del 1912. Aquesta exposició s’enfronta a l’anomalia d’ Home arrepenjat en una paret i mira de donar resposta a alguns dels interrogants que planteja.

A la Barcelona del 1900, les arts gràfiques viuen un moment de gran prosperitat i el cromo n’és una peça important. Gairebé tots estan lligats a productes comercials, però els de més anomenada són els de la xocolata i les capses de mistos. Els cromos es col·leccionen en àlbums temàtics de pàgines sovint estampades amb dibuixos, sobre els quals s’enganxen els petits impresos. Aquesta relació entre imatge dibuixada i imatge fotogràfica reproduïda mecànicament fa pensar força en la que Picasso estableix en el seu dibuix.

Poc després de dibuixar Home arrepenjat en una paret, Picasso entra en contacte amb l’actiu món de les arts gràfiques de Barcelona. La necessitat de guanyar diners el porta a participar en concursos de cartells, a fer targetes comercials o a dissenyar menús. Un dibuix de l’època, on el pintor escriu repetidament “Fabrica de dibujos Pablo Ruiz Picasso Barcelona”, amb un tipus de lletra que fa pensar en un anunci, reforça aquesta idea. Cap al 1899, el jove Picasso mostra un gran interès per l’“artista de quiosc” Théophile-Alexandre Steinlen; n’escriu reiteradament el nom en un full i el cita de manera indirecta en un retrat del seu pare amb el Gil Blas Illustré, una de les publicacions on col·laborava Steinlen.

Com Ramon Casas, que dissenya cartells i postals i estampa els seus dibuixos en diaris i revistes, sobretot a Pèl & Ploma, que ell dirigeix, també Picasso desplega una notable activitat com a il·lustrador. La descobrim a les planes de les revistes Joventut, Catalunya artística o Pèl & Ploma. El procés culmina amb Arte Joven, una publicació que dirigeix a Madrid durant uns mesos del 1901. Després encara col·labora al diari El liberal (1902), per al qual havia dissenyat un projecte de cartell, i a diverses revistes populars franceses, com el setmanari Frou-frou, que li publica quatre dibuixos entre 1901 i 1903.

Al final del segle XIX, retallar i enganxar ha esdevingut un costum força estès, una manera d’ocupar l’oci. També en la fotografia, els clixés es retallen i enganxen per tornar-se a fotografiar. Fins i tot, s’apleguen retalls fotogràfics i dibuixos per formar una nova entitat que, en alguns casos, s’imprimeixen com a postals. Aquesta visualitat s’estén als cartells, petits anuncis, programes teatrals o ventalls. Una tendència que pot considerar-se el rerefons del dibuix de Picasso.

>Picasso sempre retalla i enganxa. Encara a Màlaga, cap al 1890, ja ressegueix amb tisores els dibuixos, com es pot veure amb el gos que ha sobreviscut. Al llarg dels anys, i amb una finalitat diferent, continuarà amb aquesta pràctica. En molts dels seus dibuixos juxtaposa els estils més oposats. A partir del 1906, insereix en la tradició postrenaixentista bocins d’arts tan desconeguts i aleshores poc valorats com l’ibèric, l’oceànic o l’africà. No és exagerat dir que tot el cubisme s’assenta en aquesta juxtaposició de llenguatges. El procés culmina quan la primavera de 1912 enganxa un tros d’hule a Natura morta del seient de vímet i inventa el collage.