Picasso: paisatge interior i exterior

El paisatge és un motiu recurrent en la formació de Picasso, però a mesura que s'intensifiquen els seus contactes amb les avantguardes, retrocedeix a favor de la descripció d'uns espais interiors que desplacen els exteriors. El "paisatge interior" es converteix en un alter ego dels paratges exteriors i l'artista fa dels seus tallers el seu propi paisatge. La seva obra esdevé en nombroses ocasions l'ocupant d'aquests espais, amb qui l'artista manté un diàleg fluid que, iconogràficament, evidencia el moment en què es troba la seva creació estilística. La confrontació entre paisatge exterior i paisatge interior-atélier és el discurs en què es basa aquesta exposició i el fil conductor que guia des de l'inici la trama que mou aquest diàleg que Picasso estableix entre la descripció de l'exterior i el seu cosmos personal. David Douglas Duncan, que palesa l'amistat Duncan-Picasso i la fructífera relació que hi ha entre el periodisme fotogràfic i l'art. S'hi pot admirar de manera especial Picasso al taller i altres estances de La Californie i Vauvenargues i el seu treball com a ceramista. Així, les fotografies de Duncan poden ser considerades com un "certificat" de l'activitat de l'artista.