Daniela Callejas Aristizabal
En curs
Directores: Dra. Jèssica Jaques Pi i Dra. Androula Michael
Resum
Aquesta recerca proposa una relectura contemporània dels textos poètics picassians a partir d'una mirada híbrida i diversa, que procura desenvolupar alternatives de lectura no convencional i indisciplinada a aquests escrits fonamentalment disruptius i singulars. A través de la llum, la foscor i el cos, es desenvolupa una anàlisi sonora i experimental dels poemes produïts per Picasso de 1935 a 1959. Des d'una perspectiva enactivista, la pràctica i la teoria es retroalimenten per proporcionar un cos no normatiu a la recerca. Des de la imaginació material, el gest i la memòria, a través de diverses disciplines artístiques experimentals, aplicades al seu torn, a l'anàlisi de les principals característiques de la poesia picassiana, son proposats altres canals de lectura poètica disruptiva. En aquesta investigació, la foscor obre un espai de percepció a l'aparentment invisible, i llavors, un poema escrit transcendeix a esdevenir so, vibració, moviment i gestualitat simultàniament, que compon i descompon des de la seva materialitat, una poesia visual i sonora contemporània, expressada i sostinguda a través de la performance o art d’acció, el vídeo i la instal·lació artística experimental.
Carme Planas (UAB)
Directora: Dra. Jèssica Jaques Pi
En curs
Resum
L’obra de Picasso efectua una subversió visual de conseqüències intel·lectuals i polítiques, que explicaré en relació a un imaginari no estereotipat, que no sobrepassa el límit del no reconeixement, en pintura i que actua per associació lliure en poesia, antídot del totalitarisme, en tant que fa fluïda la cadena de significants. Allà on troba un límit, Picasso hi crea un món destinat a perdurar; que per les seves característiques noves prendrà el relleu d’allò natural: de la reducció dimensional a la incorporació del temps, de l’anatomia biològica a la memòria i la inversió posicional, del límit dels contorns als espais cromàtics,... Límit, marcar el límit, desbordar el límit. Expressió estètica feta paraula: acte que marca un abans i un després. Llegim Picasso i les seves obres amb el cos: una pèrdua de goig infinitament retrobada. El seguim, ens buida, ens vincula, ens suggereix el nostre propi fantasma, en la materialitat de cada lletra i cada fluència de significants, de desig en desig. La libido voreja el buit d’un real en una vora de gaudi, de llenguatge que genera cos. Picasso se’ns fa carn, genera vora, incrementa cos, història pulsional, biografia nostra. Contrastaré una pràctica teòrica pròpia amb el nomadisme històric de l’estètica, des d’un lloc dialògic, arrelat a la creació i que manlleva les eines del seu anàlisi, en la ciència contemporània.
Marta Antón (Université de Picardie Jules Verne Amiens)
Directora: Dra. Androula Michael
En curs
Resum
Aquesta tesi examina com els i les artistes de Cuba dels segles XX i XXI han evocat visions originals de Pablo Picasso, a partir de referències a la seva obra, a alguns dels seus motius plàstics, o a través d’algunes de les seves llegendes biogràfiques. Amb aquest objectiu, identifiquem els i les principals artistes de Cuba que han treballat a partir de l'obra i/o la figura de Picasso; examinem les imatges i els discursos sobre Picasso que s'han divulgat a Cuba; i analitzem en l'art cubà dels segles XX i XXI, les relectures a l'obra i/o la figura de Picasso.
Alina Olkhovikova
Directora: Dra. Androula Michael
Resum
Aquesta tesi analitza les arrels històriques i les evidències de la influència de Picasso sobre l'evolució de l'art i la cosmovisió dels artistes de l'anomenada "Renaixença soviètica" (1956-1968). Mostrarem com la "Renaixença soviètica", amarada de l'esperit de llibertat, gràcies en gran manera a Picasso, condicionà el posterior desenvolupament de la cultura "informal" russa centrada en els valors europeus fonamentals. Per dur a bon terme aquest estudi, vam triar com a base d'anàlisi les memòries de contemporanis, principalment aquells que van conèixer personalment Picasso, així com diverses publicacions tals com publicacions periòdiques russes i franceses. A banda dels documents escrits (documents escrits, discursos, entrevistes, declaracions, etc.), estem talment molt interessats vers les dades visuals com a material de recerca particularment ric (fotografies, cartells, esbossos, etc.).
Bárbara Bayarri Viñas (UAB)
Director.e.s: Dr. Emmanuel Guigon, Dra. Jèssica Jaques, Dra. Androula Michael
Data de lectura: 19 febrer 2024
Qualificació: Excel·lent cum laude
Resum
El museu és una institució que genera coneixement des dels seus orígens, i les formes en les quals ho fa no són ni universals, ni objectives, ni neutrals. El denominador comú al llarg de la seva història és que els seus dispositius i operatives s'han regit per lògiques euro/andro/antropocèntriques. Actualment aquest paradigma epistèmic està col·lapsant. Els museus es troben, per a dir-ho amb Rosi Braidotti, entre el que estan deixant de ser i el que estan en procés d'esdevenir. La institució s'enfronta al desafiament d'una actualització complexa en la qual convergeixen, d'una banda, l'examen constant de la seva funció en la societat a fi d'assegurar el seu manteniment donant resposta als imperatius socials del moment; i, per l'altre, el reconeixement d'altres formes de pensament –no necessàriament humanes– amb capacitat per a produir coneixement. És en aquest nus sobre les funcions i potencialitats del museu en el qual la figura de Picasso –com un dels representants del relat artístic canònic– esdevé una peça clau per a proposar una revisió crítica i creativa de la institució. La recerca parteix de la genealogia museal per detectar els sistemes de coneixement que han operat a la institució. A partir d'aquí, comparteix diferents propostes pràctiques. Per a fer-ho es realitza una aproximació des dels enfocaments crítics de les epistemologies radicals i els discursos postdisciplinaris, que posen en qüestió l'universalisme humanístic eurocèntric característic del museu modern i l'antropocentrisme implícit en els seus dispositius. Aquesta revisió crítica composa el material base de les propostes-fuga zoe/geo/tecno-orientades, creades específicament per a aquesta recerca. Es tracta d'una sèrie de propostes situades, col·laboratives i no binàries, que parteixen de Picasso per a assajar altres pràctiques i discursos que, assumint la càrrega de les herències culturals del museu modern, proposen altres modes de conèixer.
Laura Vilar Dolç (UAB)
Directora: Dra. Jèssica Jaques Pi
Data de lectura: 21 desembre 2022
Qualificació: Excel.lent cum laude
Resum
Aquesta és una investigació artística a través de la dansa desenvolupada a partir d'experiències i pràctiques que són en si temptatives entre que visibilitzen estrats, nivells, formes, veus, materials i exploracions d'un extens procés d'immersió. L'aproximació és des d'allò intersticial, somàtic, atencional i ecosistèmic, no separant la pràctica artística i pedagògica de la pràctica de l'escriptura i la investigació acadèmica. La recerca es teixeix simultàniament, entre les meves experiències en tallers, curadories, gestió cultural i investigacions en col·lectiu, entre pràctiques que han pres formes escèniques i textualitats diverses. En destaco les realitzades al Museu Picasso de Barcelona entre el 2017 i el 2022 que em van permetre desenvolupar l'experiència (entre)ceptiva noció que proposo apuntant a la possibilitat de concebre, des del moviment, tant la singularitat i la diferència com la multiplicitat i allò comú. L'espai (entre)ceptiu és relacional i transitiu; es percep, sorgeix i es deixa tocar a partir de l'entrenament d'un estat atencional específic.
Beatriz Martínez López (PDI del Centro de Investigaciones científicas i en sinèrgia amb el Doctorat Picasso)
Directors: Dr. Miguel Cabañas Bravo y Dra. Isabel García
Qualificació: Excel·lent cum laude
Resum
Aquesta tesi doctoral analitza els mecanismes i les conseqüències de la instrumentalització política de l’art i la cultura espanyoles durant el franquisme. Amb aquest fi utilitza com a objecte d’estudi la imatge i la producció de Pablo Picasso. La visibilitat de l’artista a l’exili republicà espanyol (extramurs) i al context franquista (intramurs) exemplifica aquesta instrumentalització i afavoreix un estudi comparat.
L’argumentació parteix de la constatació que Picasso fou emprat en discursos històrics contraposats. Per a esbrinar aquesta paradoxa, la tesis es divideix en dos blocs. El primer se centra a la relació de l’artista amb les cultures polítiques de l’exili. D’una banda, s’analitzen els mecanismes emprats per la República per a convertir Picasso en la imatge de la identitat cultural exiliada. D’altra banda, s’aprofundeix en l’activisme de l’artista a través de la seva col·laboració plàstica, econòmica i moral amb la causa republicana. Després, es repassen les accions que portà a terme amb posterioritat a la fi de l’ocupació alemanya de París, com la fundació d’un comitè d’ajuda humanitària als refugiats espanyols. Aquest projecte demostra la seva relació primerenca amb el Partido Comunista de España. El trasllat de la Guerra Freda al pla cultural va distanciar Picasso de la militància, però no del compromís polític. Doncs, l’artista va seguir col·laborant amb el comunisme espanyol per a l’amnistia dels exiliats i els presos polítics del franquisme. La lluita contra Franco gaudí amb Picasso d’un punt de trobada, que va servir com a nexe entre l’exili i l’oposició de l’interior.
El segon bloc desenvolupa aquesta idea relacional que sura per la figura de l‘autor i proposa la lectura de Picasso com a pont artístic. Les tensions entre el franquisme i l’exili generades per l’artista fan que la seva imatge admeti lectures diverses. Per a introduir un artista comunista a l’imaginari col·lectiu, el règim va haver de neutralitzar ideològicament Picasso. A banda de la censura, la fi de l’autarquia i la inserció de la dictadura als circuits democràtics occidentals afavoriren aquesta domesticació. A més, l’apertura de les fronteres va motivar el contacte d’artistes i crítics de l’interior amb els seus compatriotes de l’exili. Així, doncs, la segona part analitza tant el paper de Picasso en aquests intercanvis, com les seves conseqüències. Entre elles, el creixement de l’oposició al franquisme, on, en el seu discurs, Picasso va representar la revolució, la llibertat i, finalment, la democràcia. La tesi conclou que Picasso esdevingué fonamental en la instrumentalització política exercida, en paral·lel, per l’exili i pel franquisme, donat que va perfilar l’esdevenidor polític i social de l’Espanya del proppassat segle.
