Entre la marca i el model – Museus (Im)possibles

El Museu Picasso ha acollit aquest dijous 14 de març una de les jornades que conformen el cicle de Museus (IM)possibles que organitza l’Espai Avinyó de Barcelona sota el títol “Entre la Marca i el Model”. L’activitat, dirigida per l’assagista, crític i comissari, Iván de la Nuez, i l’artista Jesús Arpal-Moya, ha proposat un exercici de reflexions al voltant de la figura de Picasso i de les tensions entre els models de ciutat i de museu. En aquest sentit, els assistents de la jornada s’han plantejat qüestions com quines alternatives hi ha al model de museu actual, a la marca de ciutat i als museus dominants o com es poden resignificar el llegat d'artistes consagrats en el món de l'art a través de processos educatius i de mediació dirigits a diversos públics i que siguin processos crítics i transformadors.

La primera part de la sessió ha estat encapçalada per una xerrada d'Iván de la Nuez sobre els diferents models museístics en una ciutat turística i amb una marca pròpia com és Barcelona. Segons de la Nuez, "els museus canvien la fisonomia de les ciutats. En aquests espais hi conflueixen legitimacions mútues entre art política, economia, urbanisme i ciutat". En definitiva, de la Nuez afirma que els museus són peces claus a l'hora de pensar i habitar la ciutat. Continuant amb Barcelona com a exemple, de la Nuez considera que els Jocs Olímpics del 1992 van modificar una ciutat tancada en ella mateixa, i es va desenvolupar el model socialdemòcrata de museus i institucions culturals:

“Es funda, crea i construeix el MACBA i es reflota el barri del Raval, aquest tipus d’accions són les que defineixen el model de Barcelona, en què els museus són els principals vehicles culturals de l’estat del benestar. No només existeix, doncs, la salut pública, l’educació o la protecció social, també hi ha el dret al gaudi i a l’accés a la cultura.”

A Barcelona, l’entremat museístic es regeix des d’una política social i pública, en canvi la tendència a la resta del món és privatitzar les polítiques artístiques dins dels museus. Tot i així de la Nuez insisteix en què no hi ha un model museístic únic, per descomptat, però si que es normalitza practicar allò que Andy Warhol va inaugurar: “tot el que existeix al món cap en un museu”, això és, que els museus estan avesats a encapsular experiències polítiques, socials i estètiques que no tinguin res a veure amb el seu entorn politicosocial.

Actualment, però, la institució "museu" està en crisi, diu de la Nuez. Abans de la pandèmia es van multiplicar els debats en els que es plantejava un canvi en la gestió dels museus; calia repensar els museus des d’una perspectiva contemporània Amb la pandèmia del COVID, però, el consum cultural va modificar-se necessàriament: “Es van fer protagonistes les plataformes i la interrelació no personal ni presencial va començar a girar entorn del museu. Es va demostrar que es podia continuar assistint el museus i contribuir als seus debats amb el museu tancat”, considera de la Nuez.

Les institucions van comprovar que el museu pot existir sense el públic i hi va haver una sensació que es tornava als inicis: l'artista es quedava sense mediació i torna a tenir una connexió directa amb l’espectador.

Hi ha molts models de museus, i aquests models no són estàtics si no oberts al canvi. El gran debat sorgeix amb l'adveniment de la crítica historiogràfica i colonialista. Segons de la Nuez, "el públic s'enfronta a col·leccions que apel·len a un passat que no els és propi ni és propi al mateix museu o a un present que no s’adiu amb la realitat. El museu contemporani ha de parlar sobre el seu món". Aquest tipus de reflexions compliquen encara més la relació entre marques i models perquè van a l’arrel de la col·lecció. Cal preguntar-s'ho, diu de la Nuez, des de dins i des de fora de la institució museística: "Què són els museus i com resoldre les seves crisis d’identitat i a partir d’aquí repensar que ha de passar amb les col·leccions que venen d’un sistema colonial i que representen una manera de ser i de fer colonialista".

La segona part de la jornada ha facilitat a tots els participants visitar museu. S’ha demanat als participants de passejar-se per la col·lecció amb una mirada crítica i desacomplexada, sense tenir judicis previs i tot fixant-se en aquells fets i esdeveniments que normalment el públic no identifica. A través d’aquest exercici, els participants de les jornades han tret unes conclusions que han compartit durant la tercera part de la jornada en els que tothom ha exposat les seves observacions. En aquest sentit, la cap de programes públics del Museu Picasso, Tonina Cerdà, ha defensat que és amb jornades com les que proposen els Museus (Im)possibles que es pot repensar el funcionament i la missió de museus monolítics. Alhora ha presentat les línies de treball i pensament que actualment s'estan treballant al Museu Picasso, com és el cas de la nova museografia, tant del relat de la col·lecció com la distribució de públics tant patis i a les sales. També ha insistit en la voluntat de treballar per al públic local fent del museus no només un lloc on anar-hi a veure art si no també un espai on trobar-hi activitats fora de l'horari habitual d'obertura i on poder-hi interactuar i debatre temàtiques actuals i transversals. Aquestes idees han iniciat una taula rodona on els participants de la jornada han pogut expressar algunes observacions després de la visita pel museu. Un comentari ha estat que hi ha una distancia important entre la visita que ofereix un centre educatiu, un mediador, o les visites guiades etc. i la visita general del públic, que sembla que s'acosta a la proposta expositiva i a la col·lecció de manera superficial. Es considera, en general, que la nova museografia i la visita lliure i els treball de mediació són aspectes que s'han d'anar treballant. Vinculada a aquesta preocupació, hi ha la sensació que la visita al museu és un pretext: la gent que ve en grup i que roman en grup acaba oblidant-se que està en un museu. Fan abstracció del lloc. Sobretot, els participants han detectat que hi ha molta quantitat d’adolescents mirant el mòbil, obviant les obres del seu voltant.

Com passa a la majoria de museus europeus, el colonialisme i l’apropiacionisme cultural és un tema que preocupa i que, segons els participants, s'ha de poder solucionar o indicar per tal que no es donin per fetes segons quines decisions artístiques.

Algunes idees més que han sorgit a la taula rodona:

- Apropiació de Picasso en general: Apropiació i reconstrucció d’un discurs propi d’una obra d’art com Las Meninas de Velázquez. L’apropiació d’altres cultures com l’africana i de la cultura de masses.
- Colonialisme i Picasso: Apropiació de l’art africà i primitivisme i després apropiació de l’espanyolitat.
- Colonialisme i història: Cal fer i es poden fer totes les relectures.
- El Museu, que com a entitat museística tendeix a ser vista com a elitista i exclusiva, s’està repensant? Té la voluntat d’apropar l’art a tots els públics i grups socials?
- Números i impactes: com es construeixen discursos i realitats a través dels mitjans de comunicació. Es treballa per a un patrimoni o per l'èxit i la premsa?
- Figura de Picasso: una de les mes "alteritzades" de la historia.
- Els museus d’avui en dia han de ser museus de l’ara i s’han d’explicar des de punts de vista actuals.
- Quin ha de ser el posicionament professional de cada treballador individualment.
- El museu pot tenir espais de descans.