Platja de la Barceloneta

L’escena marítima, de la qual aquest oli és un bon exemple, constitueix un tema primordial en l’exercici paisatgístic de l’etapa de formació de Picasso; fet que no és estrany, atès que totes les ciutats on va viure durant la seva joventut eren ports de mar. D’altra banda, la circumstància que els domicilis familiars es trobessin prop del port proporcionava al jove pintor nombroses oportunitats per inspirar-se i copsar aquest entorn.
Aquesta pintura representa una vista de la franja marítima de Barcelona, amb la serralada de Marina al fons, les platges de la Mar Bella i el Bogatell, les fàbriques del barri d’origen obrer del Poblenou i la platja de la Barceloneta en primer terme. Preocupat per la representació de la perspectiva, Picasso mostra la capacitat per ordenar l’espai mitjançant la combinació de proximitat i llunyania, i el traç d’una diagonal per diferenciar la platja i el mar. La presència d’un mul en primer terme inclou un element d’equilibri i de compensació de tota l’escena. També destaca la indefinició del segon pla, ja que tant en el paisatge costaner com en l’horitzó marítim la línia perd importància en favor de les impressions cromàtiques.
En aquest sentit, és important assenyalar que la paleta que utilitza Picasso en aquesta obra, tan allunyada dels tons obscurs i marrons propis de la tradició paisatgística espanyola, s’oposa obertament a la dels preceptes defensats pels ensenyaments acadèmics. La utilització de tons grocs connecta estilísticament amb l’anomenada Colla del Safrà, grup nascut el 1893 els integrants del qual compartien l’interès per la pintura a l’aire lliure i la predilecció per representar escenes crepusculars de tonalitats groguenques i ataronjades. Picasso devia haver vist l’obra d’aquests artistes a la III Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques, inaugurada l’abril del 1896 al Palau de Belles Arts de Barcelona, en la qual va participar amb l’oli "Primera Comunió" (MPB 110.001). ""L’hort del rector"" (Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona), de Joaquim Mir, va ser el quadre més comentat de l’exposició, i és lògic suposar que provoqués una forta impressió en Picasso, que va intentar copiar les tonalitats «safrà» aquell mateix estiu.
La producció de l’artista evolucionarà progressivament cap a la simplificació de les formes i la pèrdua de força de la línia, davant la pinzellada ràpida, solta i àgil que revela una nova manera de copsar el paisatge. Aquesta nova manera serà característica d’obres posteriors, com ara "El carrer de la Riera de Sant Joan des de l’estudi de l’artista" (MPB 110.213) o altres vistes des de les finestres, que presentaran una concepció i una factura molt més lliures, on Picasso aposta per les taques de color que defugen el detall i el portaran a trobar noves vies d’expressió plàstica.