Arlequí [Léonide Massine]

Picasso va encetar l’any 1917 amb l’horitzó engrescador de col·laborar per primer cop amb el món de l’escena dissenyant els decorats, el vestuari i el teló de boca del ballet “Parade”, de la companyia dels Ballets Russos de Serguei Diàghilev. Un encàrrec que li va venir a través del seu amic el poeta Jean Cocteau, amb qui al febrer es va desplaçar a Roma, on els Ballets estaven de gira, per a materialitzar-lo. L’estada de dos mesos i mig a Itàlia —on va visitar Nàpols i Pompeia— va brindar a Picasso l’oportunitat d’amarar-se de cultura clàssica i mediterrània i de reforçar, en conseqüència, l’estil neoclàssic (a voltes també anomenat “ingressià”) amb què el 1914 havia trencat l’hegemonia del cubisme. “Parade” és un testimoni excepcional d’aquest moment creatiu de l’artista, d’intensa recerca i ambivalència de llenguatges, en què s’endinsà en la tradició figurativa sense renunciar a seguir explorant els camins oberts pel cubisme. El ballet es va estrenar a París, amb gran escàndol, el mes de maig, i a continuació la companyia va emprendre una gira per Espanya que la va dur al juny a Madrid i al juliol i novembre a Barcelona, al Gran Teatre del Liceu. Picasso, que s’havia enamorat d’una de les ballarines, Olga Khokhlova (1891-1955), amb qui es casaria el 1919, va seguir la troupe fins a Espanya i entre el juny i el novembre del 1917 es va estar a Barcelona.
Aquest “Arlequí”, del qual el Museu conserva un guaix preparatori del cap (MPB 110.231), és una de les diverses teles pintades durant aquests mesos barcelonins, i el model és el moscovita Léonide Massine (1896-1979), ballarí i coreògraf de la companyia dels Ballets Russos des que el 1913 Diàghilev el va contractar per substituir Vàtslav Nijinski com a primer ballarí. Transfigurant Massine en “Arlequí”, Picasso s’endinsava un cop més en la iconografia d’aquest camaleònic personatge de la commedia dell’arte que havia protagonitzat moltes de les teles de l’època rosa i que aquí reapareix, bicorn en mà, amb un posat melangiós impropi de la seva manera de ser trapella i sense el seu característic antifaç. La monumentalitat, la posa estàtica, la subtilesa cromàtica (els ocres de la carnació i els blaus, verds i rosats de la característica indumentària romboïdal) i l’accentuació de la línia enfront del color marquen la figuració d’aquesta pintura, que sens dubte evidencia l’estil clàssic amb què Picasso començà a alternar el cubista a partir del 1914 i que a Barcelona, el 1917, donà fruits tan reeixits com aquest. Alhora, aquesta peça prefigura les composicions amb figures monumentals de començaments de la dècada de 1920 (dels banyistes i nus de Fontainebleau i Dinard a la sèrie d’arlequins del 1923, entre d’altres), indiscutiblement empeltades d’antiguitat i de ressonàncies clàssiques i amb les quals Picasso havia de cloure la seva etapa classicista.
La major part de les obres que Picasso va fer a Barcelona aquells mesos van restar al domicili familiar, i algunes d’elles van formar part de l’Exposició d’Art de Barcelona del 1919, entre les quals aquest “Arlequí”, que l’artista va decidir donar al museu d’art de la ciutat aquell any. Es convertia, així, en la primera obra de Picasso que ingressava en una col·lecció pública. El 1963, amb la creació del Museu Picasso de Barcelona, l’obra va passar a formar part del seu fons, atès que totes les peces de l’artista de titularitat municipal van ser afectades al museu acabat de crear.