L'abraçada

La producció de Picasso durant la seva primera estada a París esdevé la seva resposta als estímuls artístics i visuals que li subministrava el nou entorn. Cal situar "L’abraçada" en aquest context d’assimilació de fonts directes que, en algun cas, l’artista ja coneixia a través de publicacions.
La utilització de la tècnica del pastel, emprada amb anterioritat per Picasso, experimenta un increment en aquest període motivat, de ben segur, per la influència de l’obra de virtuosos com Toulouse- Lautrec o Degas. La parella protagonista d’aquest pastel es resol mitjançant traços violents aplicats en paral·lel i un vibrant cromatisme que impacta perquè es tracta, probablement, de la representació d’una escena nocturna. La composició presenta una verticalitat poc habitual en obres coetànies de Picasso, mentre que el tema remet a la iconografia d’artistes com Steinlen o Munch, i més remotament a Rodin. Escenes de parelles abraçant-se en espais públics i amb referències al món obrer podien trobar-se, per exemple, a il·lustracions de Steinlen per a la revista Gil Blas —que evoquen, al seu torn, la literatura naturalista de l’època. Picasso va tractar el mateix tema també en obres realitzades amb altres tècniques com el llapis, el carbonet o l’oli. Aquesta temàtica té algun precedent en diversos dibuixos barcelonins del període 1899-1900 que formen part de la col·lecció del museu, i posteriorment es consolidaria a París amb olis coetanis d’escenes d’interior i d’exterior. Entre les primeres, es pot esmentar la pintura que, amb el mateix títol, "L’abraçada", es conserva al Museu Puškin de Moscou; de les segones, cal destacar l’oli, també homònim, que pertany a una col·lecció particular i recrea la mateixa composició i els mateixos personatges que aquest pastel.
Avui se sap que aquesta obra resulta d’una composició que va ser fraccionada, ja que existeix un fragment, propietat d’una col·lecció particular, que en algun moment va ser separat del cos principal. Es tracta d’una llenca vertical ocupada per un edifici i un carruatge. En la visió completa de l’obra, la parella perd la centralitat de la composició, la prolongació del carrer afegeix profunditat a l’escena i el carruatge atorga dinamisme a un espai que aquí apareix dominat per l’estaticisme de dues figures que es fusionen amb una força quasi escultòrica. Probablement, l’obra va ser dividida poc després de ser executada, atès que les signatures d’ambdues parts són gairebé idèntiques.