Pintor treballant

Entre el 1963 i el 1965, Picasso sembla atrapat en un frenètic desig de pintar. A la contracoberta d’un àlbum de dibuixos de l’any 1963 escriu: «La pintura és més forta que jo; em fa fer el que vol.» Les teles se succeeixen una darrere l’altra amb un denominador comú: la pràctica mateixa de l’art. El tema del pintor i la model ressorgeix amb una força inusitada en totes les seves variants, des de la confrontació dels dos personatges fins a la model sola i el lloc de creació per antonomàsia, el taller, o el pintor tot sol, com en aquest oli, que participa d’alguns aspectes formals de l’estil tardà de l’artista, que es va iniciar el 1964. Tenint com a premisses la llibertat i l’espontaneïtat més absolutes, Picasso inventa una nova escriptura pictòrica marcada per l’estil taquigràfic, la materialitat de la pintura i la gestualitat de la pinzellada, a vegades molt espessa, a vegades molt fluida. En definitiva, una estètica primària i brutal, sovint del non finito, en què l’artista, ja vell, retorna a la mirada ingènua i fresca de la infantesa, com testimonia aquest lluminós “Pintor treballant”, d’expressió inquieta i penetrant, que el característic jersei de ratlles blaves converteix a més en un autoretrat.