Itinerari virtual per la Barcelona de Picasso

La família Ruiz Picasso va arribar a Barcelona el 21 de setembre del 1895, quan Pablo tenia tretze anys. Es va instal·lar en una pensió, molt a la vora de l’estació de França, i davant per davant de l’Escola de Belles Arts, coneguda popularment com la Llotja. Allà el pare havia obtingut una plaça com a professor i Pablo hi havia d’anar com a alumne.

Aquest primer allotjament, on van viure molt poc temps, es troba als baixos del número 4 del passeig d’Isabel II, en un dels blocs anomenats els Porxos d’en Xifré. Josep Xifré, que va finançar la construcció dels edificis, va ser un comerciant i financer d’Arenys de Mar, un d’aquells indians que emigraren a Cuba a fer fortuna. Va ser, a més, l’introductor a Espanya del moviment religiós, filosòfic i místic anomenat teosofia, molt acceptat en aquella època. Els Porxos d’en Xifré són cases neoclàssiques, amb àmplies porxades. Als locals a peu de carrer s’hi van obrir alguns comerços, com l’orxateria del Tío Nel·lo i el Cafè Cuyás, que més tard es va convertir en el restaurant Set Portes.

Els Ruiz Picasso es van traslladar ben aviat a un pis més ampli i còmode, al carrer de Cristina cantonada amb Llauder, 4, on era la porta d’entrada. En realitat, era al mateix bloc de cases d’en Xifré, però a la part de darrere. Aquí s’hi van estar tot el curs escolar 1895-1896. 
Aquesta petita cruïlla de carrers entre el port i el pla de Palau segueix conservant el gust popular, en part per les botigues d’articles d’ocasió i, sobretot, pel mercat d’objectes de contraban que es desplega ocasionalment en aquesta àrea.

L’estiu del 1896, els Ruiz Picasso es van traslladar a un barri proper, el de la Mercè. Aquesta zona antiga tenia un esperit senyorial i tradicional perquè s’hi emplaça l’església dedicada a la patrona de Barcelona. Els Ruiz Picasso van romandre a aquell pis llogat encara després de la marxa de Pablo a París. Quan l’artista tornava de visita a Barcelona per a estades temporals —com la que va fer el 1917 amb Olga Khokhlova— ocupava de nou aquesta casa familiar. L’edifici, que feia cantonada amb el carreró de Louis Braille, va desaparèixer el 1981, amb les obres que van possibilitar la creació d’una plaça davant de l’església de la Mercè, una antiga reivindicació veïnal i necessitat urbanística.

Quan Pablo tenia catorze anys el seu pare va llogar un estudi que va compartir amb el seu amic Manuel Pallarès, a qui havia conegut a l’Escola de Belles Arts. Allà va pintar obres com Ciència i Caritat (1897), que es troba al Museu Picasso en l’actualitat. El taller era al carrer de la Plata, anomenat així perquè tal vegada hi havia hagut un establiment on es venia plata destinada a l’orfebreria.  

Hi ha dues opinions sobre la localització exacta de l’estudi de Picasso. Nombrosos testimonis recorden que era al pis més alt de la casa número 5. La casa té molt d’encant i sembla adequada per hostatjar l’estudi d’un pintor. D’altres, tanmateix, creuen que el taller era a les golfes de la casa número 4, com és el cas de Josep Palau i Fabre.

Durant alguns mesos del 1899, Picasso va ocupar un nou estudi, cedit pels germans Cardona, no gaire lluny de la plaça Reial. Pogué ser al número 1 o al 2, i potser va tenir estudi a tots dos llocs, ja que els Cardona tenien més d’una propietat en aquest carrer. Aleshores el jove pintor ja se sentia a Barcelona com a casa i assistia a les tertúlies de la cerveseria Els Quatre Gats. 

Al mateix pis on Picasso tenia el seu estudi hi havia un taller de roba interior femenina. Jaume Sabartés explica que «a les estones de descans, a Picasso li agradava fer els forats dels ullets de les cotilles amb les màquines corresponents». No era la seva única aproximació a les dones en aquell temps de bohèmia; Picasso s’inicia sexualment als prostíbuls, com aquell del carrer d’Avinyó, que anys més tard immortalitzaria en un dels seus quadres de més renom, Les Demoiselles d’Avignon.

El següent estudi que va tenir, el 1900, va ser al mateix carrer on també havia tingut un taller el pintor Ramon Martí i Alsina. Pablo va compartir aquell petit pis amb el seu amic Carles Casagemas i, segons sembla, van pintar, a les parets emblanquinades, prestatgeries plenes de llibres, armaris, taules ben parades, cadires, butaques, un bufet amb fruites, flors i monedes escampades i, per adobar millor els seus somnis, una criada i un criat sol·lícit que van omplir aquell espai buit on cohabitaven els joves artistes pobres.
Després del tercer viatge a París, l’hivern del 1903, Picasso va tornar de nou a l’estudi que havia compartit amb Casagemas, ja mort, a la Riera de Sant Joan 17. Allà pinta, el 1903, La Vida, avui al Cleveland Museum of Art, a Ohio. El Museu Picasso de Barcelona conserva diversos apunts d’aquesta obra decisiva de l’època blava, on es pot rastrejar l’evolució que segueix el pintor per fer aquesta tela.

El 1902, després dels dos primers viatges a París, Picasso va compartir un nou estudi amb l’escultor Àngel Fernández de Soto i el pintor Josep Rocarol al carrer que llavors es deia Conde del Asalto. La cambra, amb vistes als terrats, al capdamunt de l’immoble, era poc adequada per pintar, pels canvis de llum i la xafogor a l’estiu. Però tenia altres avantatges derivats de la seva situació, a quatre passes de la Rambla, sempre concorreguda, i al costat mateix de l’Edén Concert, un dels principals escenaris del cuplet a Barcelona. Picasso hi assistia amb freqüència amb els seus amics i allà prenia apunts de les cupletistes que actuaven. D’aquell estudi estant, va pintar els terrats i les teulades del barri vell i degradat, i va realitzar diverses de les obres de l’època blava.

A començament del 1904, Picasso ocupà el que seria el seu darrer estudi a Barcelona. El pis més alt d’aquesta casa passarà a la història per haver allotjat tres grans artistes, gairebé simultàniament: l’escultor Gargallo, el pintor Nonell i el mateix Picasso. Gargallo va deixar el seu estudi a Picasso, que el va ocupar fins que va marxar definitivament a París, l’abril del 1904.

El 1895 Picasso ingressa a l’Escola de Belles Arts, coneguda com La Llotja. La Junta de Comerç havia creat, al pis més alt de l’edifici neoclàssic al qual s’accedeix pel carrer del Consolat del Mar, l’Escola de Belles Arts, on van estudiar molts dels artistes catalans o que vivien a Barcelona en aquell moment. 

Quan els Picasso, pare i fill, van entrar a l’escola, el primer com a professor de dibuix, el segon com a alumne, als tretze anys, Antoni Caba n’era el director. L’ensenyament era eminentment acadèmic, fet que va permetre al jove Pablo perfeccionar el seu domini del llapis i el pinzell i, sobretot, hi va fer les seves primeres amistats. Avui aquesta escola es pot visitar i s’hi exhibeixen nombroses obres de pintors acadèmics i d’altres que van superar l’estretor de les normes, en una galeria força interessant.
 

Creada per Pere Romeu, Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo i d’altres, el 1897, Els Quatre Gats va ser una cerveseria a imitació del cabaret parisenc Le Chat Noir, de Rodolphe Salis. La intenció dels joves era allotjar les seves tertúlies, concerts, exposicions i espectacles de titelles i d’ombres xineses. El local era als baixos d’un bell edifici de Puig i Cadafalch, i s’anunciava com a «gòtica cerveseria per als enamorats del Nord, i pati d’Andalusia per als amants del Migdia». La cerveseria pròpiament dita ocupava la sala menor, amb dos grans quadres de Casas en un lloc preferent i cartells anunciadors, un dels quals, emprat com a menú, fou realitzat pel mateix Picasso. A la sala més espaiosa s’hi feien les exposicions i els espectacles.

Allí s’editaven les revistes Quatre Gats, Pèl & ploma i Forma, i allí fou on Picasso va fer la seva primera exposició pública el febrer del 1900. La cerveseria es va clausurar el 1903 i, posteriorment, va ser ocupada pel Cercle Artístic de Sant Lluc, que aplegava homes de tendència ben diferent a la dels de la cerveseria d’en Romeu. Al número 5 del mateix carrer es va obrir, ara fa uns anys, un local que porta el mateix nom d’aquella gloriosa taverna artística.

A la Sala Parés, dedicada en aquell temps a l’art modernista, Picasso va exhibir una sèrie de dibuixos al pastel, en una exposició conjunta amb Ramon Casas, l’any 1901.

El Guaiaba, taller de Joan Vidal i Ventosa i lloc de reunió d’artistes, va néixer per l’afany inquiet d’una colla d’estudiants de tenir un estudi on treballar. Un dels visitants il·lustres del taller, per la seva relació i amistat amb Joan Vidal i Ventosa, fou Pablo Ruiz Picasso. D’una de les visites que hi va fer en resta un document gràfic que ha estat força utilitzat per il·lustrar la relació de Picasso amb Barcelona, i que Palau i Fabre comenta així en parlar dels amics catalans del gran pintor: «Sabem que la primavera del 1906, Picasso vingué a Barcelona, abans d’anar a Gósol, en companyia de Fernande Olivier, i que visità el Guayaba [...] D’aquesta visita en queda un testimoni valuosíssim, que és la foto que ha donat la volta al món feta allí per Vidal i Ventosa.»

Els frisos de la façana del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, del 1960, són obra del noruec Carl Nesjar, sobre dibuixos expressament dissenyats per Picasso. La senyera del carrer dels Capellans, evoca els Cors de Clavé, les colles a l’ermita de Sant Medir i els «faunes» de l’Arrabassada i les Planes; el fris central, davant de la plaça Nova, amb les nostres festes populars: palmes i palmons, gegants, balls folklòrics; el fris dels infants, al carrer dels Arcs, és un cant a l’alegria de viure. Dins l’edifici hi ha dos murals més: un que representa Barcelona i un de dedicat a la sardana.

El Museu Picasso, que ocupa diversos edificis del carrer de Montcada, va obrir les portes el 1963. Aleshores només ocupava el palau Berenguer d’Aguilar, i va permetre exposar al públic la col·lecció personal de Jaume Sabartés i les obres de Picasso procedents dels Museus d’Art de Barcelona. Aquest fons es va incrementar després de la mort de Sabartés amb dues importants donacions de l’artista: el 1968, la sèrie «Las Meninas» i, el 1970, les 921 obres de la col·lecció de la família Ruiz Picasso, que aquell mateix any va motivar l’ampliació del Museu amb l’annexió del palau del Baró de Castellet. Les donacions de Jacqueline Roque i dels hereus de Picasso van enriquir el fons del Museu, que el 1985 s’annexionà el palau Meca. 
Finalment, el 26 d’octubre del 1999 s’inauguraren les obres de reforma de dos nous espais —la casa Mauri i el palau Finestres—, que acullen les exposicions temporals que programa el Museu. 

Quan Picasso va viatjar a Barcelona el 1917 es va allotjar a casa de la seva família, com sempre feia, mentre que qui seria la seva primera esposa, Olga Khokhlova s’està amb la seva companyia, els Ballets Russes, a la pensió Ranzini, que era a prop d’allí. Així ho explica, per exemple, el director de l’orquestra, Ernest Ansermet, a la revista DU: «A la tardor (octubre 1917) vàrem fer a Barcelona i Madrid diverses representacions... Aquí (a Barcelona) m’estava un cop més al mateix hotel que Olga —encara no casada— i Picasso venia cada dia. També pintava, sovint, —des del meu balcó o el d’Olga—, la vista de la ciutat amb la gran columna erigida en honor de Cristòfol Colom.»