Picasso en foto. Arxius del Museu Picasso de Barcelona
Picasso en fotografia. Arxius del Museu Picasso de Barcelona recull una selecció de la col·lecció de fotografia del Museu Picasso de Barcelona que, ara com ara, atresora un conjunt de més de tres mil fotografies que fan palesos els processos creatius i la vida de Picasso.
L’exposició presenta obres pertanyents als fons dels fotògrafs Lucien Clergue i David Douglas Duncan, així com documents de l’arxiu de Brigitte Baer, a més d’una selecció de la col·lecció de fotografia del Museu en la seva fase de creació a Barcelona, i d’àlbums familiars d’amics de Picasso com ara Jaume Sabartés o Gustau Gili.
La fotografia no és només un registre arxivístic, és alhora un arxiu en ell mateix. En sintonia amb aquesta idea, el Museu Picasso de Barcelona conserva, a la seva Col·lecció, un corpus d’arxius fotogràfics que ens apropen a la vida i als processos creatius de Picasso.
Els vincles afectius entre Picasso i Barcelona, essencials per entendre el procés de formació del Museu, es va iniciar a les acaballes del segle XIX amb l’arribada de l’artista a la ciutat, i van romandre vius fins a la seva mort l’any 1973. Barcelona va esdevindre un nexe important a la vida de Picasso, no només en l’etapa de formació sinó també en la seva revelació com a artista. Picasso va marxar de manera definitiva a París l’abril de 1904, tot i que la seva família i molt especialment els amics de joventut el van mantenir unit a la ciutat.
El Museu Picasso de Barcelona és, sens dubte, el signe més evident d’aquest vincle afectiu de l’artista amb la ciutat. Creat per desig de Picasso, és fruit dels esforços i les voluntats d’una col·lectivitat; en primer lloc, del seu secretari personal i gran amic, Jaume Sabartés, però tanmateix també de la societat barcelonina que tant admirava la figura de Picasso i de l’Ajuntament de Barcelona, que, en ple franquisme, va actuar amb la discreció necessària per fer realitat el somni de l’artista: un museu monogràfic a la ciutat que tant estimava.
Les fotografies de la constel·lació d’arxius, que conserva el Museu, evoquen la relació i la generositat de Picasso amb la ciutat de Barcelona i contribueixen a facilitar noves mirades sobre el artista.
Joan Ainaud de Lasarte va descriure la relació de Picasso amb Barcelona en el termes següents: «No es tracta d’un Museu en record d’un origen sinó que és el fruit d’una amistat i de la vinculació d’un home amb la seva ciutat; l’amistat entre Jaume Sabartés i Picasso, i el record de Picasso vers Barcelona.»
LLoc:
Fernán Gómez. Centro Cultural de la Villa. Pl. de Colón, 4, 28001 Madrid
Producció:
Una producció del Teatro Fernán Gómez. Centro Cultural de la Villa dins de la Secció oficial del festival PHotoESPAÑA 2023, en col·laboració del Museu Picasso i La Fábrica.
Sabartés
L’amistat fou per a Picasso un valor cabdal i va esdevindre el vincle en la distancia amb Barcelona. El cercle d’amics que va forjar durant la seva estada va unir-lo a la ciutat i va permetre que sempre hi fos present. Manuel Pallarès, Joan Vidal Ventosa o Jacint i Ramon Reventós són alguns dels seus amics de joventut, tot i que, entre ells, en destaca un: Jaume Sabartés (Barcelona, 10 de juny de 1881 – París, 13 de febrer de 1968). Picasso va conèixer Sabartés el 1899 al taller que compartia al carrer de Escudellers Blancs. Ben aviat es va fer palesa la bona sintonia que hi havia entre ells, i és així que van iniciar una relació d’amistat, complicitat i admiració mútua que s’allargaria tota la vida. L’any 1935, després d’un periple per Amèrica, Sabartés fixa la residència a París i esdevé, a petició de Picasso, secretari personal de l’artista i company inseparable. Aquesta relació va resultar en una important col·lecció d’obres de Picasso. El 1955, en un dels seus viatges a Barcelona, a instàncies de Picasso, va començar a fer gestions per donar la seva col·lecció particular d’obres de l’artista a la ciutat, com a primer pas per a la creació del Museu Picasso a Barcelona, amb el compromís de l’artista de contribuir en el futur amb més donacions destinades a enriquir aquesta institució. El 27 de juliol de 1960, per acord municipal, quedava constituït el «Museu Monogràfic Pablo Ruiz Picasso» que els primers anys es denominaria «Col·lecció Sabartés».
Sabartés recorda el retrobament amb Picasso l’any 1935: «D’ençà d’aquell dia la meva vida fa el seu curs en la llera de la seva, sense preguntar-me quant temps ha de durar aquesta il·lusió: perquè ens hem proposat eternitzar-la.»
Gili
El gener de 1956, l’editor Gustau Gili Esteve i la seva muller, Anna Maria Torra, van visitar Picasso amb la intenció de tornar a impulsar la iniciativa que el pare de l’editor, Gustau Gili Roig, havia proposat a Picasso el 1927 d’il·lustrar La tauromàquia de Pepe Illo per al seu segell d’edicions de bibliòfil Ediciones de la Cometa, que no havia prosperat aleshores. En aquell moment va encetar-se una amistat cordial i mútua amb Picasso i la seva dona. L’any 1957 l’artista va realitzar 26 aiguatintes d’una sola tirada. L’editorial Gustavo Gili, d’altra banda, va esdevenir l’editorial amb més títols picassians publicats en castellà. El matrimoni Gili–Torra va passar a formar part del cercle més íntim de Picasso, i fruit d’aquesta estreta amistat es va anar forjant l’àlbum fotogràfic que evoca la complicitat i l’afinitat amb l’artista, en què Anna Maria Torra va tenir un paper cabdal, com també especialment rellevant fou el rol del matrimoni en el procés de gestació del Museu Picasso de Barcelona.
Gustau Gili va explicar que Picasso havia acceptat il·lustrar La tauromàquia amb aquests mots: «Gili, no insistiu perquè no podríeu demanar-me res que em faci més goig que fer aquest llibre.»
Gustau Gili Esteve y Pablo Picasso en Notre-Dame-de-Vie Mougins, 1 de abril de 1969. Álbum familiar. Museu Picasso, Barcelona. Fondo Gustau Gili y Anna Maria Torra, compra 2014 © Succesión Pablo Picasso, VEGAP, Madrid (año edición)
Gaspar
Els galeristes Joan i Miquel Gaspar i les seves respectives mullers, Elvira Farreras i Ena Alba, van conèixer Picasso a través de Sabartés en una visita que van fer-li a Canes, el novembre de 1955. A partir d’aquell moment, van iniciar una amistat intensa i bona, tant amb Picasso com amb la seva muller Jacqueline. Arran d’aquesta relació, es van poder organitzar les exposicions de Picasso a Barcelona, a la sala Gaspar: la primera, l’octubre de 1956, i la darrera, el desembre de 1986. La família Gaspar va tenir un paper destacat en la trajectòria de consolidació del Museu Picasso, en nombroses ocasions van facilitar la comunicació entre l’artista i la ciutat, i van ser ells mateixos qui van acompanyar la sèrie Las Meninas en el seu trasllat a Barcelona.
Elvira Farreras recorda el viatge amb aquestes paraules: «Las Meninas van arribar a Barcelona de miracle. El govern francès no va posar cap impediment perquè s’estava visquent la tensió que desembocaria en el maig francès de 1968».
Baer
Brigitte Leclerc, coneguda com Brigitte Baer (París, 9 de juny de 1931 – 15 de novembre de 2005) prototip de l’elegància parisenca i amb un ric bagatge intel·lectual, era filla de la saga d’editors parisencs de la saga Armand Colin. Va estudiar Ciències Polítiques a la Universitat de la Sorbona de París i quan tenia divuit anys va entrar a treballar a l’empresa familiar per a, més tard, incorporar-se a la revista Jour de France, on dirigia la secció de bellesa.
El 1975 va canviar el curs de la seva vida quan va entrar en contacte amb el món picassià del qual esdevindria un referent. Maurice Rheims, comissari i taxador de subhastes, la va posar a treballar en l’inventari de les obres de Picasso per al seu llegat. És aleshores que es familiaritza amb l’obra de l’artista i descobreix la seva passió pel gravat. Executat el llegat, Eberhard Kornfeld, propietari de la Galerie Kornfeld de Berna, encarrega a Brigitte Baer continuar la publicació del catàleg raonat de l’obra gràfica de Picasso que havia romàs inacabat atesa la mort del seu autor, Bernhard Geiser. L’escrupolós estudi de Baer al llarg de deu anys va propiciar una nova edició de Picasso peintre-graveur. Catalogue raisonné de l’œuvre gravé et lithographié et des monotypes 1899-1972, formada per sis volums i una addenda que analitza dos mil vint-i-quatre gravats. Convertida en l’experta en l’obra gràfica de Picasso amb reconeixement arreu del món, va continuar la seva tasca de recerca arribant a comissariar exposicions a tot el planeta i a publicar nombrosos articles.
Clergue
Lucien Clergue (Arles, 14 d’agost de 1934 – Nimes, 15 de novembre de 2014), fotògraf reconegut a escala internacional, es va iniciar molt jove en el món de la fotografia i ho va fer acompanyat per Pablo Picasso. Clergue va conèixer Picasso l’any 1953, en una corrida de toros a les Arenes d’Arles. Fou aleshores quan nasqué una amistat amable i una admiració mútua que s’allargarien fins a la mort de l’artista el 1973. L’afecte i la sintonia entre ambdós va afavorir el registre fotogràfic de breus episodis de la vida de Picasso, d’escenes que se succeïren en el temps i que acabarien narrant una part de l’existència de l’artista des de l’òptica de l’amic fotògraf. Al llarg d’aquells vint anys de relació, Lucien Clergue va anar escrivint un dietari fotogràfic, dels dies compartits amb Picasso al sud de França, on ambdós vivien. El 2016, el Museu Picasso de Barcelona va comprar el fons fotogràfic de Lucien Clergue relatiu a Picasso: gairebé sis-centes fotografies en blanc i negre a les sals de plata, totes elles tiratges de l’època.
«Aquestes imatges expliquen vint anys de la seva vida i vint anys de la meva. Ens dúiem cinquanta-tres anys [...], un món, alhora, res! Tenia el do de tractar a tothom com el seu igual.» Lucien Clergue
Lucien Clergue. Pablo Picasso en una fiesta gitana con Manitas de Plata, en el Hôtel du Forum. Arles, 30 de marzo de 1964 Museu Picasso, Barcelona. Fondo Lucien Clergue, compra 2016 © Atelier Lucien Clergue © Succesión Pablo Picasso, VEGAP, Madrid (año edición)
Duncan
David Douglas Duncan (Kansas City, Missouri, 1916 - Grassa, França, 2018) va iniciar el seu camí professional com a fotògraf de guerra al Pacífic occidental durant la Segona Guerra Mundial.
L’any 1946 va ser contractat per la revista Life i va iniciar així una extensa carrera que faria que cobrís nombrosos conflictes bèl·lics arreu del món. Són especialment famoses les seves fotografies de la guerra de Corea i de la guerra del Vietnam.
«La primavera de 1956, mentre em traslladava d’una missió a la frontera russa d’Afganistan cap a una altra a prop de les tribus berebers de l’Alt Atlas, al Marroc, la meva feina com a corresponsal estranger em va fer passar per Canes, a la Ribera francesa, on Picasso hi té la seva llar. Al cap de vint-i-quatre hores una onada de benastrugança em va dur fins a la porta de la casa de l’artista. La mateixa onada va obrir, aleshores, la porta de la casa; va obrir després la del dormitori, tot descobrint el mestre en persona, completament nuu, submergit a la banyera i fent-me amb la mà una senyal de benvinguda afable. »
Així fou com Duncan va conèixer Pablo Picasso. Robert Capa li havia promès que li presentaria l’artista, tanmateix, dos anys abans va morir a la guerra d’Indoxina sense poder complir la seva promesa. Duncan va trucar a La Californie, la casa de Picasso a Canes, tot dient que era amic de Capa i que només volia saludar l’artista, i Jacqueline el va convidar a visitar-los. D’aquesta manera va començar una estreta amistat que es va perllongar durant disset anys fins a la mort de Picasso el 1973.
Duncan va plasmar aquesta relació en les seves fotografies, sobretot entre 1956 i 1962; són registres que, a través de la mirada de l’amic, ens apropen al món privat i als processos artístics de Picasso. «Entre tots els privilegis de què afortunadament vaig gaudir en el transcurs d’aquells anys, la confiança i l’amistat de Picasso van ser, sens dubte, el més important.»
David Douglas Duncan. Pablo Picasso y Jacqueline Roque delante de Bañistas en La Garoupe en La Californie Cannes, verano de 1957. Museu Picasso, Barcelona. Donación David Douglas Duncan, 2013 © David Douglas Duncan’s Archive © Succesión Pablo Picasso, VEGAP, Madrid (año edición)
Crònica de l'exposició
