«L’estiu de l’amor», Toni Orensanz al Club de Lectura

Acabem la cinquena i última temporada del Club de Lectura del Museu Picasso amb la lectura de L’estiu de l’amor, novel·la de Toni Orensanz sobre l’estada de Fernande Olivier i Picasso a Horta de Sant Joan.

L’aproximació d’Orensanz és interessantíssima, no només per a picassians com els que ens trobem al club, sinó per a qualsevol que tingui un mínim interès sobre les diverses maneres de novel·lar episodis històrics, és a dir, sobre la mena de preguntes que un escriptor es planteja a l’hora de treballar ficcionalment amb un fet documentat. O relativament documentat. Una de les coses en què insisteix Orensanz és en la qualitat mítica de les narracions que s’expliquen a Horta, encara ara, sobre la vegada que Picasso va venir amb aquella noia tan bonica (o que Fernande va venir amb aquell pintor tan lleig). Perquè aquest és una de les tries més lúcides de l’obra d’Orensanz: la de desplaçar Picasso del centre de la narració, i fixar-se en Fernande, i en l’impacte que una dona bonica i moderna de París té en l’Horta de Sant Joan de principis de segle. Des d’aquest punt de vista, el pintor es torna gairebé irrellevant i les convulsions de la vida quotidiana, fascinada per la francesa, passen a un primer pla en forma d’una sàtira amable. Les dades hi són: el desenvolupament del primer cubisme de Picasso, el principi del final de la seva relació amb Fernande (l’ús que fa Orensanz de l’epistolari que Fernande manté amb Gertrude Stein és impecable), els girs epocals, però a Orensanz li interessa la macrohistòria com a excusa per a fer microhistòria. La novel·la pren aquí el seu sentit últim: del que sembla que es tracta no és tant d’insistir en el que ja s’ha imposat com a Història sinó a donar paraula a aquesta vasta vida quotidiana, silenciosa, que es desplega entre gran capital i gran capital, entre geni i geni, entre catàstrofe i catàstrofe. Que París sigui un punt de partida per narrar aquesta Horta de Sant Joan tancada, conservadora i, a moments, grotesca, no és només un encert: és una delícia. P.S. Ja que aquesta sessió suposa el final dels cinc anys del projecte del Club de Lectura del Museu Picasso, aprofito per aplaudir i celebrar la iniciativa, de la qual he tingut el plaer i el privilegi de formar part. Un dels reptes que es planteja a tota institució cultural és la de definir un ventall de relacions diverses –de diversos graus de permeabilitat, si es vol- amb la societat de la qual forma part. La idea d’un Club de Lectura, gratuït, anual, pensat com un espai d’exploració pacient i rigorosa d’una sèrie de línies de força que ens han permès llegir Picasso, llegir amb Picasso i llegir des de Picasso, em sembla exemplar. La lectura és sempre una forma de creació de comunitat, encara que sigui la que s’estableix, en el que dura la lectura, entre lector i autor. La nostra ha estat una comunitat en marxa, feta de textos, naturalment, però també, i sobretot, de picassians fidels, de visitants esporàdics, d’especialistes, de novel·listes, de professors, d’amateurs apassionats, d’il·lustradors, de músics, d’editors, de galeristes, de poetes i de bibliòfils, per mencionar-ne només alguns. Picasso ha estat l’espai imaginari de trobada; el Museu, l’espai efectiu. Gràcies a tots per haver-ho fet possible. Borja Bagunyà Enllaços relacionats Club de Lectura del Museu Picasso