Ciència i Caritat

A principis del 1897, Picasso va emprendre l’execució de la gran tela "Ciència i Caritat" amb l’objectiu de reforçar la seva presència als mitjans artístics nacionals. Seguint les directrius del realisme social, tan en voga a finals del segle xix, aquesta obra constitueix el colofó del primer període de joventut. L’oli es va presentar a l'Exposición General de Bellas Artes que es va celebrar a Madrid aquell mateix any, on va obtenir una de les cent vint-i-cinc mencions honorífiques atorgades.
L’elecció del motiu va ser una aposta meditada i calculada del pare de l’artista. Poc amant dels riscos, José Ruiz va considerar les preferències dels jurats a l’hora d’atorgar els premis i va optar per un tema que unís la medicina moderna, personificada en el metge, i el socors assistencial, simbolitzat per la monja. Seguint els consells paterns, Picasso va pintar un quadre que té similituds argumentals i compositives amb les pintures de temàtica clínica, realitzades per pintors que triomfaven a les exposicions oficials. A part de decidir el tema, José Ruiz va fer de model per a la figura principal i, a fi que el seu fill pogués treballar amb tranquil·litat, va llogar un estudi al carrer de la Plata, a mig camí del domicili familiar, al carrer de la Mercè, i la Llotja.
En pintar aquesta ambiciosa tela, Picasso es va cenyir als preceptes i a l’estricta tècnica academicista a la recerca del realisme de l’escena, tot i que la versemblança de l’ambient va ser qüestionada per l’artificiositat del decorat i per l'actitud forçada dels personatges. Una sèrie d’esbossos de petites dimensions —el museu en conserva sis dels nou coneguts— posa de manifest les variacions compositives i les dificultats del jove artista, que, en aplicar directament l’oli sobre la tela sense recórrer al dibuix previ, va haver d’anar rectificant la ubicació i el gest de les figures fins a aconseguir l’efecte desitjat. Això no obstant, el rostre del metge, executat alla prima, denota una tècnica depurada i una percepció psicològica adquirida i perfeccionada en els nombrosos retrats que Picasso havia fet del seu pare.
Malgrat l’efectisme, en aquesta obra hi ha alguns detalls determinants que l’allunyen de la pulcritud del corrent del realisme social. Els regalims de color marró que embruten la paret sota els porticons tancats són més eloqüents, per evocar la pobresa, que no pas el decorat fictici. De la mateixa manera, el marc barroc que substitueix el crucifix dels primers esbossos i que també apareix a l’obra "L’escolà" (Museu de Montserrat, Barcelona), es contradiu amb l’austeritat de la cambra.