Quan l’espiritualitat va de la mà de la creació

Quan l’espiritualitat està involucrada en el procés creatiu. Aquest moment tan especial i enriquidor ha estat la temàtica que ha unit tots els capítols de les jornades Art & Espiritualitat, que divendres es van cloure al Museu Picasso de Barcelona. Després de tres dies en què les figures protagonistes d’aquest simposi van ser principalment Antoni Tàpies i Miró, la darrera de les sessions es va centrar en Juan Eduardo Cirlot, escriptor que es va acostar a l’obra de Tàpies, Miró i Picasso des de la seva visió poètica, i en com Picasso va tractar el tema de la mort. D’aquesta manera, es van tancar quatre dies de conferències, accions artístiques, xerrades i actuacions musicals, que van fer constatar la importància de l’espiritualitat en l’art modern i contemporani i sobretot en la tríada Tàpies-Miró-Picasso. Tant Victoria Cirlot com Manuel Guerrero, organitzadors de les sessions, van voler deixar clar que Art & Espiritualitat no ha pretès ser una espai d’investigació ni de recerca, ni d’historiografia de l’art, sinó un espai per acollir teories i experiències “transversals i no únicament acadèmiques”, des de veus diverses i interdisciplinàries. (vegeu la crònica de la primera jornada; i de la segona sessió)

Pablo Picasso i Joan Miró a Mougins @ Jacqueline Roque

Enric Granell, arquitecte i professor d’història de l’art i de l’arquitectura a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, és un gran especialista de l’obra del poeta i crític d’art Juan Eduardo Cirlot (1916-1973), del qual també ha editat alguns dels llibres. No és casualitat que la figura de Cirlot hagi estat present en aquestes jornades, ja que precisament de qui més va escriure el poeta va ser sobre els tres artistes a qui s’han dedicat les sessions: Picasso, Miró i Tàpies. Granell, que va remarcar que avui en dia Cirlot és “un desconegut”, va remarcar que el crític pràcticament va descobrir i defensar Tàpies, sobretot en el moment que esclata l’informalisme a la seva obra, en què Catalunya encara era molt noucentista. Els seus escrits sobre Tàpies, a més, van tenir ressò mundial. “Cirlot va ser l’ambaixador internacional de Tàpies”, afirma Granell. De la mateixa manera, Miró va ser el primer artista a qui Cirlot, el 1948, va dedicar una monografia, un dels nombrosos llibres sobre art que va escriure el poeta. Va ser amb motiu de l’exposició del Miró a les Galeries Laietanes, que va suposar el retorn expositiu de Miró a Barcelona després de la Guerra Civil.

— Cirlot relaciona l’art de Miró amb l’art asiàtic, sobretot el sumeri, de la mateixa manera que l’art picassià beu de l’art africà. —

Granell situa el primer cop que Cirlot es comença a interessar en l’art quan era un estudiant de música i va contactar amb els membres del grup d’ADLAN, precisament l’associació que va organitzar el 1936 una exposició de Picasso a Barcelona a la sala Esteva, que també va viatjar a Bilbao i Madrid, quan l’artista ja era una estrella de l’art internacional. Segons Granell, “és possible que més que Picasso a Cirlot li cridés més l’atenció el poeta surrealista Paul Éluard, amic del pintor, que va pronunciar una conferència per presentar la mostra”.

Enric Granell. Foto Miquel Coll

No serà fins després de la Guerra Civil que Cirlot començarà a dedicar-se a escriure sobre art. En la monografia de Miró del 1948 ja apunta una de les seves “obsessions” més freqüents. Cirlot estava convençut que, sense l’influx de Gaudí, l’art modern no hauria estat el mateix: “Considerava a Gaudí un precursor de les avantguardes”. De la mateixa manera, amb un bon ull crític impressionant, Cirlot relaciona l’art de Miró amb l’art asiàtic, sobretot el sumeri, de la mateixa manera que l’art picassià beu de l’art africà. No és casualitat, doncs, que Cirlot, mentre escrivia la monografia sobre Miró, també estigués escrivint el llibre de poemes Elegía sumeria.

A la mateixa època, és quan començaria la seva relació d’amistat i complicitat artística amb Antoni Tàpies, a qui va conèixer en els Salons d’Octubre del 1947, juntament amb el seu cosí, el també pintor Modest Cuixart. El primer escrit en el qual apareix Tàpies és un article del 1949 per a la revista sitgetana Maricel. L’any següent el pintor li demana un text per a una exposició a les Galeries Laietanes. Granell va destacar la bona relació personal que tenien, fins al punt que aquesta és l’explicació que existeixi molt poca correspondència entre ells, ja que “es veien pràcticament cada dia”. Una relació que s’acabaria trencant a principis dels anys 60.

— “La representació de la mort presenta dificultats perquè no té moviment i hauria de suggerir que aquella persona morta ja no es podrà moure mai més”. —

Cirlot, en canvi, no escriu sobre el Tàpies de Dau al Set però és a partir de la presentació de tres pintures informalistes a la Tercera Biennal Hispanoamericana a Barcelona el 1955, “tres obres que van ser un revulsiu per a l’art català del moment”, que el poeta esdevindrà un autèntic defensor i estudiós de l’art informal. En obres com El arte otro, per exemple, “un dels primers llibres en tota la literatura mundial sobre l’informalisme, Cirlot posa en qüestió l’americanisme de l’estil, i defensa que aquest moviment va néixer a Europa amb les obres dels francesos Jean Fautrier i Jean Dubuffet”.

Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso. Foto de Miquel Coll

Granell va voler deixar clar que malgrat que Cirlot va escriure tant sobre temes artístics, sempre ho va fer des del llenguatge poètic i no com ho hauria fet un historiador de l’art. Només en el cas de la darrera monografia que Cirlot li dedica a Picasso, El nacimiento de un genio, un volum d’encàrrec publicat amb motiu de la donació del pintor al seu museu barceloní, el poeta es mostra més pròxim a la metodologia i llenguatge d’un historiador de l’art.

Per acabar el torn de conferències de les jornades, l’arquitecte, professor d’estètica i comissari d’exposicions Pedro Azara es va endinsar en la presència de la mort en l’obra de Picasso. Azara va constatar que habitualment no s’associa aquesta temàtica amb Picasso però en la seva intervenció va demostrar just el contrari, sobretot en tres moments de la trajectòria picassiana, La lectura d’un impressionant poema de Charles Baudelaire, Una carronya, del llibre Les flors del mal, que descriu un cadàver en corrupció, va servir a Azara per explicar que és molt difícil representar la mort: “La representació de la mort presenta dificultats perquè no té moviment i hauria de suggerir que aquella persona morta ja no es podrà moure mai més”. Aquesta és la raó per la qual des de l’art es representen més els efectes de la mort en el subjecte i també en els que l’estan vetllant i patint.

— Els autoretrats amb expressió de calavera que Picasso pinta els darrers mesos de la seva vida són també una manera de representar la mort que se li acostava. —

I això és just el que fa Picasso en un bon conjunt de dibuixos de joventut, realitzats entre el 1895 i el 1899, la majoria dels quals del fons del Museu Picasso, que recullen escenes de persones al voltant d’algú agonitzant o ja mort. “En molts d’aquest dibuixos, en primer terme, Picasso representa amb afecte a les persones al costat del moribund”, solidaritzant-se amb el seu dolor. Picasso també representa mort a un dels seus personatges preferits, l’Arlequí. I sens dubte, afectadíssim pel suïcidi del seu amic Carles Casagemas, el jove apareixerà mort en algunes obres i en obres tan fonamentals en l’obra picassiana com La vida, en què el representa al·legòricament, retratat des de la memòria.

Pedro Azara al Museu Picasso. Foto de Miquel Coll

La mort també està present, és clar, en les representacions de Picasso de la Crucifixió, influenciat sobretot per les pintades de Matthias Grünewald. En el pintor malagueny, la presència d’escenes religioses en la seva obra sempre està relacionada amb la iconografia catòlica. La mort, en forma de calavera, apareix sobretot a l’època al voltant de la Segona Guerra Mundial, vanitas modernes que també al·ludeixen a la tradició pictòrica. Per últim, els autoretrats amb expressió de calavera que Picasso pinta els darrers mesos de la seva vida són també una manera de representar la mort que se li acostava.

Montse Frisach
Periodista i crítica d'art