Article

Restaurant el testimoni d'una relació

La restauració d’un negatiu fotogràfic sobre placa de vidre, duta a terme pel Departament de Restauració i Conservació Preventiva del museu, ha contribuït a ampliar la documentació al voltant de la vida i obra de Picasso, tot recuperant la integritat d’un interessant testimoni de la relació de l’artista amb Joan Vidal i Ventosa.

El negatiu, custodiat pel Centre de Coneixement i Recerca del museu, estava trencat i presentava certs dilemes pel que fa als tractaments i materials que s’havien de triar per intervenir la peça i garantir-ne la preservació material i intel·lectual.

En el moment en què es planteja una restauració, no només s’intenta prolongar la vida d’un objecte en l’àmbit material, sinó que també s’ha d’obtenir tota la informació, tant la visible com l’oculta, que aquest objecte ens pot aportar. Per això, és imprescindible conèixer els materials intrínsecs de la peça i el seu estat de conservació, però també la seva història. En definitiva: el seu passat, el seu present i, també, la previsió del seu futur.

1
Estat de conservació de la placa de vidre abans de la intervenció.
Joan Vidal i Ventosa. Negatiu al gelatinobromur de plata sobre placa de vidre. 11,7 x 8,7 cm. Fons Joan Vidal i Ventosa.
Centre de Coneixement i Recerca de la Fundació Museu Picasso de Barcelona.

Des dels seus orígens, l’ésser humà ha mostrat una gran inquietud per representar i plasmar la realitat que l’envolta, emprant els diferents recursos que la ciència i la tecnologia li han anat posant a l’abast. Un d’aquests avenços ha estat sens dubte la fotografia, que, des de la seva invenció al segle XIX i fins als nostres dies, ha tingut múltiples innovacions, tant en el moment de capturar la imatge en un negatiu com en el procés de positivar-la. Aquesta diversitat de materials i tècniques fa de la documentació fotogràfica un material molt sensible, vulnerable i, malauradament, no gaire valorat fins fa poc temps.

Després de desplaçar l’ús del paper com a suport dels negatius fotogràfics, la placa de vidre, recoberta d’una emulsió sensible a la llum, va esdevenir el suport per excel·lència de la primera etapa de la història de la fotografia, i per primer cop va permetre realitzar multiplicitat de còpies d’un mateix negatiu. Les primeres emulsions que va acollir la placa de vidre van ser les de col·lodió, de producció artesanal, i que van ser ràpidament substituïdes per les de gelatina, més resistents i que permetien la mecanització en la producció de plaques, així com l'estandardització de formats.

El negatiu al gelatinobromur de plata a restaurar presentava un greu estat de conservació, atès a la fragmentació del suport i a l’alteració avançada de dicroic o mirall de plata, originada per l’emergència a la superfície de la plata metàl·lica existent a l’emulsió.

La proposta d’intervenció estava enfocada a estabilitzar i emmagatzemar el negatiu. Després de desempolsar-ne els pedaços, se’n va netejar la làmina de vidre i les vores per tal d’eliminar-ne la brutícia més incrustada, sense intervenir en la cara de l’emulsió. A causa de la fragmentació del suport, es van valorar diferents opcions de presentació i emmagatzematge de la placa, tot optant per disposar el negatiu entre dos vidres nous i segellar-ne el conjunt. En el moment de l’encapsulat, el negatiu es va acomodar dins d’un marc de cartró de conservació d’un gruix superior al del vidre de la placa, per tal de minimitzar qualsevol moviment dels fragments, adherits puntualment entre ells, i impedir així el contacte directe de l’emulsió amb els vidres nous.

2
1

Procés d’adhesió dels fragments del suport | Acomodament de la placa dins d’un marc de cartró de conservació, un cop adherits els fragments de vidre

Un cop segellat, es va col·locar el conjunt en una cubeta de doble tapa i, finalment, en un estoig per tal de protegir, emmagatzemar correctament el negatiu i possibilitar-ne la seva consulta.

2
Imatge final de la intervenció del negatiu encapsulat, dins de la cubeta que salvaguarda la placa
3
Estoig de la cubeta

El resultat de la intervenció, a més de recuperar la integritat de l’objecte, va permetre la visualització de la imatge que conté aquesta placa fotogràfica: s’hi observa un fragment de la pàgina d’un llibre que reprodueix una pintura, un retrat de dona, que el text atribueix a Picasso com a obra de joventut, concretament del 1901. A la pàgina del llibre, que Vidal i Ventosa hauria fet arribar a Picasso, s’hi pot llegir el següent text manuscrit per l’artista mateix: «Amigo Vidal / este cuadro le / hablas a Sabartés / no es mio / Te mando un / abrazo tu / amigo / Picasso / aqui / en Paris / el 14 de / noviembre / del / 1952

4
7
Imatge final del negatiu, un cop restaurat, i el retall de la publicació de què Joan Vidal i Ventosa va extreure la placa fotogràfica. El retall també es troba a la documentació del Fons Joan Vidal i Ventosa  del Centre de Coneixement i Recerca de la Fundació Museu Picasso de Barcelona.

Revisant la documentació del Fons Vidal Ventosa existent a l’Arxiu, es va trobar el retall del document original. El negatiu restaurat mostra l’interès de l’autor per recollir fotogràficament la resposta que Picasso li havia escrit, del seu puny i lletra, en aquest tros de paper. D’aquesta manera, la imatge obtinguda assoleix també un caràcter documental que encaixa perfectament amb el perfil de Vidal i Ventosa, el qual va centrar-se en la fotografia documental durant la seva etapa professional als serveis tècnics dels museus d’art de Barcelona.

Joan Vidal i Ventosa (1880-1966) era un personatge polifacètic: restaurador, pintor, escultor, gravador i fotògraf. Assidu a les tertúlies intel·lectuals, com ara les organitzades als Quatre Gats, fou un dels fundadors del taller El Guayaba, per on passava gran part dels artistes de l’època, com Picasso. En aquestes reunions culturals va néixer l’estreta relació d’amistat entre els dos artistes, que va derivar en la col·laboració de Vidal i Ventosa en el procés d’autentificació de l’obra de Picasso, qui, arran del reconeixement adquirit, veia com es falsificava la seva producció artística, fet que intentava combatre, ajudat també pel seu secretari, Jaume Sabartés, autentificant personalment les atribucions d’obres que apareixien a l’època.

La documentació del Centre ofereix una petita mostra del carteig entre Vidal i Sabartés en relació amb aquesta àrdua tasca: Vidal informava d’obres atribuïdes a l’artista i aquest en verificava si eren o no de la seva autoria. El negatiu intervingut n’és només un exemple: al llibre d’Alexandre Cirici Pellicer «Picasso antes de Picasso», de l’any 1946, s’hi publiquen diverses obres de joventut de l’artista com la sorgida a la placa de vidre. Tanmateix, a l’edició francesa de l’any 1950, es reprodueix una nota de Picasso en què ja es desvincula de l’autoria de vuit de les obres publicades a l’edició del 1946.

 
5
6
7
8
9
10
11
12
 
Obres atribuïdes a Picasso, publicades a Cirici Pellicer, Alexandre, Picasso antes de Picasso. Barcelona, Iberia-Joaquín Gil, 1946

 

13
16-p

Rectificació d’obres atribuïdes a Picasso.
Nota publicada a Cirici Pellicer, Alexandre, Picasso avant Picasso. Genève, Pierre Cailler, 1950

La restauració de la documentació del Fons Vidal i Ventosa ens dóna l’oportunitat de contribuir a restaurar el testimoni de la relació entre Picasso i el seu amic i, a la vegada, ens permet fer evident la necessitat d’apropar el material documental a la restauració. Malauradament, moltes vegades es perd informació per no treballar de manera conjunta en aquests dos àmbits, o bé per no posar en valor el contingut d’alguns documents. En aquest cas, ja se sabia que Picasso havia desmentit l’autoria d’aquest quadre però ara hem pogut recuperar un document, que, a banda de confirmar el desmentiment, ens mostra el sistema que Picasso va fer servir per anar desmuntant, en la mesura del possible, la xarxa de falsificacions que s’havia anat teixint al seu voltant i que omplia el mercat de l’art amb el seu nom. El fet de reconstruir el negatiu trencat, protegir-lo, emmagatzemar-lo i fer-lo accessible, n’incrementa el valor d’aquest objecte en diverses vessants: material, documental i històrica.

 

Sonia Berrocal
Conservadora-restauradora de béns culturals

Continua informant-te

Logo de FacebookLogo de TwitterLogo de InstagramLogo de Youtube