Viatge a través del blau: "La Vida"

La Vida és l’obra culminant de l’època blava de Picasso i és considerada la més important que va realitzar abans de Les demoiselles d’Avignon. La Vida conté tota l’evolució plàstica, temàtica i filosòfica d’aquest període: el seu enigmàtic simbolisme ha donat peu a moltes interpretacions i estudis, el més recent dels quals és el catàleg de l’exposició «Picasso and the Mysteries of Life: La Vie», comissariada per William Robinson al Cleveland Museum of Art. Radiografies fetes a Cleveland al 1978 revelen que l’artista va utilitzar com a suport el quadre Darrers moments, que havia figurat a la seva primera exposició individual a els Quatre Gats, el febrer del 1900, i va participar a l’Exposició Universal de París d’aquell mateix any. Tot i que la pintura no està datada, podem concretar que va ser realitzada a Barcelona a la primavera del 1903. Un article del 4 de juny del mateix any publicat a El Liberal anunciava la venda de l’obra a un col·leccionista francès: no s’ha pogut verificar l’existència d’aquest col·leccionista ni la transacció, però la notícia resulta útil per acotar la data d’acabament del treball. D’altra banda, la suposada compra es contradiu amb la informació aportada per Robinson sobre la venda de La Vida a Sebastià Junyent. Es desconeix quin va ser el moment en què La Vida va abandonar Barcelona, potser adquirida per Ambroise Vollard. Després de dècades de silenci misteriós, aquesta pintura reapareix el febrer del 1926 com a il·lustració de la coberta de The Arts, amb el títol de Figure Painting, i s’hi cita com a propietari Thannhauser Galleries, que l’havia comprat a Vollard el 1924. El 1937 va ser adquirida pel museu de la Rhode Island School of Design, que, al seu torn, la va vendre a la Seligmann Gallery de Nova York l’any 1944. Aquesta galeria és la que, finalment, la va oferir al Cleveland Museum of Art, co·lecció a la qual segueix pertanyent a l’actualitat.

Radiografia i Reflectografia IR Per conèixer millor tant les característiques físiques de Terrats de Barcelona com els seus aspectes tècnics, es va analitzar i fotografiar la superfície de la pintura amb diferents fonts de llum, tant visible com invisible a l’ull humà. Es van emprar tècniques d’anàlisi basades en la física quàntica, que ofereixen informació sobre l’estructura de l’obra i sobre el seu estat de conservació, perquè poden travessar les capes pictòriques interiors. Aquest tipus d’exàmens no requereixen presa de mostres i permeten plasmar els resultats en una imatge visible. La imatge radiogràfica que presentem aquí va revelar una pintura prèvia que no corresponia a la versió definitiva i va aportar informació sobre els materials utilitzats, com es van aplicar i l’espessor de la pinzellada. Gràcies a la reflectografia d’infraroigs, es van descobrir les primeres línies del dibuix corresponents a la parella de la capa subjacent, així com les modificacions de composició que Picasso va fer durant l’execució de les figures. Estratigrafia de colors Es van analitzar quatre micromostres preses de les fissures existents, utilitzant la microscòpia òptica i l’electrònica de rastreig. La primera és una tècnica bàsica per a la caracterització de materials que permet accedir als diferents estrats superposats, dels quals només és visible el més extern, i observar-ne el color, la textura i la forma. L’electrònica de rastreig permet treballar amb augments superiors i obtenir resultats més precisos, així com l’anàlisi química elemental dels pigments. Les mostres analitzades presenten unes estratigrafies coloristes a les capes internes, que contrasten amb la monocromia del blau exterior, resultat d’una pintura elaborada en diferents fases i amb notables variacions cromàtiques. Quan Picasso va pintar Terrats de Barcelona, la capa subjacent ja estava seca, fet que confirma que va passar un cert temps entre la realització de totes dues composicions, durant el qual la seva paleta es va transformar de manera radical.

Figures alades La postura de l’individu alat —masculí o femení— dels dibuixos Croquis al·legòrics coincideix amb la d’altres obres d’aquest moment, i també amb la de la dona de la parella subjacent a Terrats de Barcelona, tal com es pot apreciar a la radiografia i la reflectografia. S’estableix una primera connexió entre aquests dibuixos i La Vida a partir del personatge estrany —mig home, mig ocell— i de la dona semijacent que estan sota la figura arrupida a la part inferior de l’oli de Cleveland, visibles a la radiografia que també es mostra a l’exposició. Figures femenines A l’inici de l’època blava, Picasso modifica la representació de la figura femenina. La posició dels cossos i la línia de les espatlles adquireixen més protagonisme que l’expressivitat dels rostres. Les dones solen dur túniques amb plecs verticals i xals, i van amb els peus descalços per accentuar la sensació de misèria. Les que es mostren a l’exposició —paradigmes de la representació de la dona en aquest període de l’artista— mostren postures i actituds semblants a les de les dues principals figures femenines de La Vida. Parelles La composició, l’estructura corporal o la interrelació dels personatges de diversos dibuixos del 1902 i 1903 ens remeten a la pintura amagada sota Terrats de Barcelona i a La Vida. Un d’ells, realitzat el març del 1903, és la baula que connecta aquesta parella oculta amb la parella definitiva de La Vida, ja que la posició de la dona és una variant del nu femení de La Vida, i l’home amb barba coincideix amb el personatge descobert per la radiografia de Terrats de Barcelona.