La dona de la còfia

La primavera del 1901, Picasso va emprendre el seu segon viatge a París, aquest cop, en companyia del pintor i amic Antoni Jaumandreu Bonsoms, amb l’objectiu principal i engrescador de dur-hi a terme una exposició a la prestigiosa galeria d’Ambroise Vollard. La mostra va tenir bona acollida i Picasso, que es va instal·lar en el mateix taller del Boulevard de Clichy on havia residit per poc temps el seu dissortat amic Carles Casagemas (que s’havia suïcidat aquell mes de febrer), va decidir romandre a la capital francesa una temporada llarga i no va tornar a Barcelona fins al gener del 1902. Si les obres que va presentar chez Vollard tradueixen en part, en intensitat de color i ritme de pinzellada, la vida que beuen a glops els habitants de la metròpoli sota l’encís de la Belle Époque, les teles fetes a partir del final d’aquell estiu, i especialment durant la tardor, delaten que l’artista va entrar en una nova etapa de marcada introspecció, per tal com es tenyeixen d’un blau omnipresent i estan protagonitzades per individus marginals, al caire de l’exclusió social. Picasso havia d’afirmar anys més tard que va ser pensant en la mort del seu amic Casagemas que es va posar a pintar en blau.
Sigui com vulgui, i en cerca de nous temes per pintar, aquella tardor Picasso va aconseguir tenir accés a l’interior de la presó de dones de Saint-Lazare gràcies al seu amic, el doctor Louis Jullien. Fruit de les diverses visites que hi va fer, va veure la llum un conjunt d’obres protagonitzades per les recluses, moltes de les quals eren prostitutes a qui s’havia diagnosticat sífilis, un mal que aleshores es considerava infracció suficient per privar de llibertat una dona. Per distingir-les de les preses comunes, eren obligades a dur una lligadura blanca semblant a un barret frigi, la qual cosa desvela automàticament una part de la identitat de la model que va inspirar “La dona de la còfia”. Tanmateix, retallada sobre un fons neutre, sense referències espaciotemporals i figurada amb posa serena malgrat la fragilitat de la seva condició, aquesta dona irradia tota la dignitat que la toca voldria haver-li arrabassat. Estilísticament, la figura, de silueta perfilada, connecta amb el sintetisme de Paul Gauguin en la mesura que color i forma tenen la mateixa importància —i temàticament no passa per alt que les bretones cofades amb el característic barret bretó que tant van interessar Gauguin ressonen en la figuració d’aquesta dona amb còfia—, alhora que la textura i la densitat de la pinzellada l’acosten a alguns retrats de Van Gogh. Val a dir que Picasso dedicà més d’una tela a retratar, en bust, alguna de les internes de Saint-Lazare, si jutgem per la figura, gairebé idèntica a aquesta, que resta amagada sota el retrat blau de Jaume Sabartés, també del 1901 (MPB 70491) i l’existència de la qual va sortir a la llum gràcies a un examen radiològic. No sabem per què, però Picasso no es va desfer mai d’aquesta pintura; el 1982 la seva vídua, Jacqueline Roque, en va fer donació al Museu juntament amb una esplèndida col·lecció de ceràmica integrada per quaranta-una peces.