Ceràmiques de Picasso. Un regal de Jacqueline a Barcelona

Els grans plats longs emmotllats que formaven part de la producció habitual del taller Madoura van constituir per a Picasso un suport molt apte per portar a terme les seves provatures en tècniques i decoració de ceràmica. La velocitat a què va treballar va ser extraordinària des del primer moment. Pel que fa a les tècniques de decoració de ceràmica, Picasso no va trigar a dominar la manipulació dels materials ceràmics. Com que pintava amb una «paleta invisible», és a dir amb colors que no apareixen a la vista fins que no s'han cuit al forn, Picasso s'inspirava en motius i combinacions tradicionals o aplicava les seves pròpies troballes, a vegades inversemblants des d'un punt de vist tècnic. Picasso s'inspirava en la iconografia tradicional, com ara peixos nedant al mar o fruita, però també va poblar les superfícies dels seus plats longs d'escenes mitològiques i de personatges. La forma de les plates presenta una analogia implícita amb una cara (tant si està en disposició vertical com apaïsada), i Picasso va convertir-ne moltes en caps de dona o de faune.

La forma de l'atuell conegut com «gerra gòtica» va ser concebuda per Suzanne Ramié a partir de les gerres tradicionals amb bec i una sola. Al torn del taller Madoura, els terrissaires feien aquestes gerres grans —tot i que n'hi havia de mides diferents— en sèrie. Picasso va veure en la forma de la gerra gòtica una forta semblança amb el cos d'una dona, i a moltes de les decoracions que hi fa apareixen nus femenins a tot el cos del recipient. En alguns casos, Picasso transformava tota la forma del gerro en un cap, modelant la vora superior com si fossin els cabells.

Els mesos d'agost i setembre del 1950 Picasso es va dedicar a fer les seves pròpies recreacions decoratives de ceràmica antiga, que va portar a terme en olles (pignates) de producció local. Aquests recipients d'argila rosa amb xamota s'havien fabricat a Vallauris durant segles. Quan Picasso va començar a viure i a treballar a Vallauris, encara hi havia obradors que produïen aquestes característiques olles de cos recte o panxut. L'argila del país que s'utilitzava per fer les pignates no era gaire mòlta, i sovint contenia partícules de material calcari. Com que els recipients només estan envernissats per la part de dintre, i la part de fora conserva la porositat, amb una mica d'humitat n'hi ha prou perquè les partícules calcàries s'inflin i provoquin que algunes parts de la superfície «es bufin». Això converteix aquests atuells decorats en unes peces especialment fràgils; també en aquest cas, però, no sembla que a Picasso el preocupessin gaire aquests possibles desperfectes.

A la primavera del 1955, poques setmanes abans que Picasso i Jacqueline s'instal·lessin a La Californie, a Canes, l'artista va fer unes quantes empreintes originales al taller Madoura. La idea de crear una tècnica ceràmica anàloga a la del gravat va ser de Picasso. Ell i Jean Ramié (fill de Georges Ramié) van treballar plegats fabricant motllos de guix fets en base a peces de ceràmica senzilles. L'artista modelava les matrius a partir de les quals s'obtenien les peces d'argila. Cada empreinte, o «impressió», reproduïa amb fidelitat el disseny original de l'artista, i les ratlles gravades al guix apareixien en relleu a la superfície de la peça de terrissa. Més tard, amb la intenció d'obtenir concavitats en les empreintes d'argila, Picasso també va abocar guix líquid als motllos. La majoria de les vegades Picasso datava els motllos a la vora de la peça, però normalment escrivint les xifres en el sentit normal, de manera que a les impressions d'argila apareix la data en sentit invers.

Quan Picasso es va instal·lar amb Jacqueline a la torre La Californie de Canes, l'any 1955, la seva pràctica de la ceràmica va canviar. A partir d'aquell moment només va anar al taller Madoura si havia de treballar amb motllos d'empreintes, i va habilitar un espai a la torre per dedicar-se a fer terrissa. Es pot dir que l'experimentació amb tècniques i materials que havia caracteritzat la seva activitat a Vallauris va deixar pas a mètodes més senzills. Pintant sobretot amb engalbes i amb òxids i servint-se de tècniques de gravat i d'incisió, va produir composicions que evoquen novament les tradicions dels antics pintors ceramistes. Pel que fa als tipus de peces, Picasso acostumava a treballar a partir de gerros i plats que li arribaven del taller Madoura, o bé de rajoles de terra o de sostre de producció industrial que encomanava per fer-hi decoracions. Un motiu recurrent de la decoració de moltes d'aquestes peces són les escenes taurines, presents també en altres mitjans durant aquest període.

El 15 de febrer del 1957 Picasso i Jacqueline van ser convidats a la inauguració d'una gran exposició de ceràmica espanyola que es va fer al Palais Miramar de Canes, formada per unes 600 peces. L'exposició, "La Céramique espagnole du XIIIème siècle à nos jours", incloïa algunes de les ceràmiques més conegudes de l'edat mitjana i d'èpoques posteriors de diferents parts de l'Estat espanyol. La reacció quasi immediata de Picasso va ser encarregar al taller Madoura unes quantes peces que ell anomenava plats espagnols, grans plates amb el centre alçat. Picasso va quedar captivat per les proporcions i la forma dels plats espanyols, i també el va inspirar la manera en què aquestes peces de ceràmica medieval acostumaven a estar decorades, amb peixos i altres animals ocupant-ne el centre i amb garlandes o altres motius encerclant-los seguint tota l'amplada de la vora, com si la ceràmica fos un escut heràldic.

Durant la dècada del 1960, Picasso va reprendre el costum de treballar al taller Madoura, on va experimentar amb nous tipus d'empreintes originales i també amb la decoració d'escudelles, rajoles i altres peces de ceràmica, sovint triant-ne de les fabricades en sèrie. En aquests casos decorava les peces pel simple gust de fer-ho, no pas per proporcionar models als artesans de l'obrador perquè en fessin reproduccions. El resultat d'aquest procés en uns quants plats rodons que figuren cares fa pensar, juntament amb la seva expressió inquietant, en el desgast i els estralls del temps i la vellesa. Aquest aspecte de l'obra tardana de Picasso es pot apreciar també en les pintures i els dibuixos de l'última dècada de la seva vida.