Objectes vius. Figura i natura morta en Picasso

L’any 1907, mentre pintava Les Demoiselles d’Avignon, Picasso va realitzar estudis abundants d’arbres dins de paisatges. Els ritmes lineals que s’hi desenvolupen gairebé es podrien intercanviar amb els que apareixen en una sèrie d’estudis de figures que donarien lloc a figures pintades en el període 1907-1908. Els arbres es poden convertir en cossos.

Entre 1912 i 1913, Picasso inventa un vocabulari pictòric nou i simple. Els signes dels instruments musicals i els caps s’intercanvien ara tan fàcilment que es pot apreciar clarament que els caps són en ple procés de convertir-se en instruments musicals o de deixar de ser-ho.

L’any 1915, Picasso va pintar una sèrie d’aquarel·les i guaixos que representaven natures mortes. En algunes d’aquestes natures mortes, fruiteres amb el coll llarg esdevenen caps en unes composicions on clarinets i mànecs d’instruments de corda sorgeixen d’extremitats gesticulants que recorden taulers. El mateix any, va pintar un Arlequí monumental però sense volum amb un coll llarg i un cap circular diminut que retrobem en una natura morta més íntima com el coll i el tap d’una ampolla d’Anís del Mono. Els rombes de l’ampolla recorden el vestit de l’arlequí, i l’arlequí-ampolla i la seva ombra grisa abandonen la verticalitat gronxant-se com si fossin una parella de ball.

Cap al 1917, la natura morta amb taula de pedestal ja havia aparegut en l’obra de Picasso. El seu atractiu era la facilitat amb la qual objectes, taulers i potes de taules es podien veure com figures, com mobiliari viu. Cap al 1920, Picasso tornava recurrentment a la natura morta amb taula de pedestal, treballant amb diferents mitjans per produir diverses variacions i, sovint, animant les natures mortes de manera que es convertissin en alegres músics.

La simplificació dels signes picassians va comportar que en la seva obra la representació d’objectes i els dibuixos geomètrics arribessin gairebé a confondre’s. Això va donar lloc, l’any 1922, a una sèrie de natures mortes en les quals s’insisteix en la utilització recurrent de motius amb combinacions de ratlles i quadres. En aquestes dues obres s’explora l’espai i es juga amb el llindar entre l’abstracció i la representació on els signes s’abstreuen gairebé fins més enllà de la llegibilitat. Picasso va desenvolupar tot això l’any 1924 amb llargues sèries de dibuixos, la majoria en quaderns d’esbossos, en els quals utilitzava quasi exclusivament punts i línies.

Espai on es mostren imatges digitalitzades de quaderns d’esbossos que Picasso va omplir entre 1924 i 1925. En un grup d’esbossos, Picasso utilitza tan sols una tècnica molt simple de punts i línies. En aquests dibuixos, imitant conscientment els diagrames de les constel·lacions, ens convida a veure-hi figures i objectes. Un segon grup està format per esbossos per al teló del ballet Mercure, que es va portar a escena el juny del 1924 i va constituir el trampolí teatral per a noves natures mortes. Un tercer grup són idees per als quadres vius del ballet Nit –una figura reclinada sota un cel estelat– i Les Tres Gràcies. En els esbossos del quart grup Picasso prova diferents combinacions d’objectes en natures mortes.

Les tretze escenes que Picasso va crear per al ballet Mercure van ser la seva resposta a la petició del comte Étienne de Beaumont: que treballés lliurement amb l’“alfabet” dels déus, els humans i les bèsties, amb les aportacions de la mitologia grega i romana. El ballet, amb música d’Erik Satie i il·luminació de Loie Fuller, es va representar en un teatre de varietats de Montmartre, el Théâtre de la Cigale. Muntatges inestables es combinaven amb les “postures plàstiques” dels actors en una sèrie d’escenes que no superaven el minut de durada. Els surrealistes van acollir la producció amb elogis per a Picasso.

De manera simultània al seu treball per al ballet Mercure, i després, a Juan-les-Pins, a la vora del Mediterrani, Picasso va pintar una sèrie de natures mortes en què es presenta un reduït elenc d’objectes (instruments musicals, ampolles i bols) com actors sobre taules que recorden un escenari, sovint amb l’exterior com a teló de fons.

En el període 1924-1926, Picasso va recórrer cada cop més al tema de la natura morta per introduir un erotisme més violent en la seva pintura, tot dotant de forma orgànica els objectes i disposant-los com a parts del cos, que ell tallava marcant les seves línies a la pintura fresca. Aquestes natures mortes acompanyaven l’erotisme violent de quadres amb figures on es relacionen de manera explícita l’amor i la mort.