Recorregut històric i museogràfic per La Col·lecció

El 9 de març de 1963 es van obrir les portes del Palau Berenguer d’Aguilar del carrer de Montcada de Barcelona per tal que el públic pogués visitar el museu acabat d’inaugurar i anomenat, en un inici, Col·lecció Sabartés.

La seva història, tanmateix, comença molt abans, el 1955, durant una de les visites anuals que el secretari i amic personal de Picasso, Jaume Sabartés Gual, feia a Barcelona des de París, on vivia. Va ser llavors quan Sabartés va iniciar les converses amb l’Ajuntament per donar la seva col·lecció particular a la ciutat amb la qual Picasso tenia un fort vincle afectiu: no només havia passat aquí part de la seva joventut, sinó que la seva família hi continuava residint. Entre les condicions que Sabartés va imposar hi havia la que deia que la seva col·lecció fos la llavor del futur museu monogràfic de l’artista; Picasso, per la seva banda, es comprometia a augmentar els fons del Museu amb donacions personals.

Les negociacions van ser llargues i difícils. Picasso no era precisament amic del règim franquista, però Sabartés no estava sol: comptava amb el suport i esforç de tot un col·lectiu que el va ajudar a presentar el projecte museístic a les autoritats polítiques del moment. El 27 de juliol del 1960, en el ple municipal de Barcelona, es va acordar crear el Museu Monogràfic Pablo Ruiz Picasso i habilitar el Palau Berenguer d’Aguilar (un edifici que l’Ajuntament havia adquirit el 1953) per a la seva futura ubicació.

La importància que el barri Gòtic havia tingut per a Picasso en els seus anys de formació va ser, sens dubte, un factor rellevant en l’elecció de la seu del Museu. Entre 1895 i 1904, els seus carrers van ser testimoni de com un jove Picasso es desenvolupava personalment i professionalment: allà va ampliar la seva formació artística, va tenir els seus primers tallers i va freqüentar els locals emblemàtics que li van facilitar la integració a la vida social i cultural d’aquell temps.

Tanmateix, l’elecció de la seu del Museu també formava part d’un pla estratègic municipal que pretenia frenar la degradació del barri i retornar-li l’esplendor d’altres èpoques, quan va arribar a ser una de les zones de més importància històrica i patrimonial de la ciutat. Ja el 1947, el carrer de Montcada havia estat declarat Conjunt Monumental Historicoartístic, perquè acull nombrosos edificis d’estil gòtic civil català que s’havien de preservar i protegir.

Les obres de rehabilitació del Palau Berenguer d’Aguilar es van iniciar el 1960. Si ja d’entrada el pressupost era elevat, els imprevistos causats per la inestabilitat estructural de l’edifici, l’absència de fonaments i els múltiples elements patrimonials que anaven apareixent no van fer més que augmentar el cost i la dificultat de les obres.

Avui en dia, durant el recorregut expositiu, ens podem trobar amb alguns dels elements patrimonials que ens traslladen a aquelles anomenades èpoques d’esplendor, com els cassetonats dels palaus Aguilar i Mauri. També el conjunt de la sala neoclàssica del segle XVIII, ubicada a la primera planta del Palau del Baró de Castellet, a la planta baixa del qual també descobrim el cassetonat de finals del segle XVI, decorat amb paper imprès per xilografia i il·luminat a mà. Les pintures murals de la conquesta de Mallorca (1285-1290), que es trobaven a la galeria porticada del Palau Berenguer d’Aguilar, van passar a formar part del fons del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) amb la remodelació de l’edifici, el 1961.

Picasso va supervisar, des de França, l’evolució de les obres durant els tres anys que van durar. Li feien arribar periòdicament fotografies i documents i, fins i tot, se li va facilitar una maqueta desmuntable perquè pogués apreciar millor les modificacions dels diferents espais històrics destinats a la museïtzació. La implicació i interès de l’artista en la rehabilitació de l’edifici que acabaria sent el primer museu monogràfic de Picasso al món no són en absolut habituals i converteixen el Museu en un cas excepcional, per aquest motiu i pel tipus de col·lecció que custodia.

Un cop acabada la remodelació, el palau va obrir les seves portes per mostrar al públic les obres de Picasso procedents de la col·lecció particular de Jaume Sabartés i aquelles existents, en aquell moment, en els museus d’art de Barcelona. En aquella època, el recorregut museístic també contemplava la planta baixa del palau, però les seves condicions climàtiques i sistema expositiu fan que actualment no sigui apta per a la preservació de La Col·lecció.

Des dels seus orígens als nostres dies, el Museu ha modificat considerablement el seu aspecte. D’un edifici, ha passat a estendre’s a les finques contigües fins arribar a ocupar-ne cinc, que acullen avui les donacions i adquisicions que s’han produït al llarg dels anys i que han requerit nous plantejaments museològics i museogràfics per adaptar-se a la conservació de les obres.

En aquest procés d’expansió, hi ha dos moments clau. Per una banda, el 1968, quan Picasso va donar els 58 olis que conformen la sèrie de Las Meninas. Per una altra, el 1970, quan va fer el mateix amb les obres que, durant tres generacions, havia custodiat la família al domicili familiar del passeig de Gràcia: 236 pintures, 1.149 dibuixos, 17 quaderns, quatre llibres de text amb anotacions i dibuixos d’infància, dos gravats i 40 obres d’altres artistes que Picasso posseïa a la seva col·lecció personal.
 

Aquell mateix any, l’Ajuntament de Barcelona va impulsar i finançar la primera ampliació del Museu amb l’annexió del  contigu Palau del Baró de Castellet. El 18 de desembre del 1970, es va inaugurar el nou espai expositiu per presentar la nova col·lecció. El 1978, es va començar a treballar en el projecte d’expansió definitiva de la seu que coneixem actualment, obra de l’arquitecte Jordi Garcés, que el va portar a terme en diferents fases: el 1981, s’adhereix el Palau Meca; el 1999, s’habiliten la Casa Mauri i el Palau Finestres com a espais d’exposicions temporals; i el 2001, es construeix el nou edifici on s’ubica el Centre de Coneixement i Recerca.

El 2003 i el 2008, després d’una important remodelació i adaptació de les sales d’exposició, la col·lecció permanent passa a ser distribuïda en 22 sales de dimensions i característiques molt diverses. El recorregut es du a terme a partir de llavors de manera transversal al llarg de la primera planta dels quatre palaus medievals.

Els remodelats espais diàfans destinats a les exposicions temporals són amplis i versàtils i dissenyats segons els actuals criteris museogràfics. Poden adaptar-se en funció de les necessitats particulars de cada mostra i arribar a utilitzar espais de la planta baixa o, fins i tot, de la segona planta. El Museu atén la preservació i custòdia del seu gran llegat gràcies a la modificació del sistema expositiu de les obres, del mobiliari, del sistema d’il·luminació i molts altres factors. La particularitat de La Col·lecció i de la seva ubicació en un conjunt d’edificis històrics es reflecteix en la museografia del Museu Picasso.

La col·lecció permanent del Museu és única: ens permet observar el període de formació de Picasso i situar alguns referents de l’artista, que es podran reconèixer en la seva obra posterior. A més, és essencialment d’origen orgànic, amb predomini d’obra gràfica, però també amb suports com tela, fusta o ceràmiques. Degut a la naturalesa dels materials, el control de La Col·lecció ha de ser molt rigorós i exhaustiu per assegurar una correcta preservació del fons.

Al llarg de les dècades s’han fet molts canvis en matèria de conservació preventiva. L’estructura de l’edifici i les seves característiques patrimonials han dificultat qüestions essencials com la climatització, que va passar de ser específica per a cada sala a centralitzada a la dècada del 1980. Altres factors de degradació de les col·leccions, com són la il·luminació i els equipaments museogràfics, també s’han anat actualitzant gràcies a la professionalització en el sector de la conservació preventiva.

L’equip de Conservació preventiva i restauració del Museu té una eina de consulta incomparable en els fons fotogràfics custodiats al Centre de Coneixement i Recerca. Aquestes imatges permeten descobrir com es mostraven les col·leccions en el passat o com eren els primers equipaments o el sistema expositiu de les obres. També serveixen per valorar i analitzar la gestió patrimonial de cada època i l’evolució de l’estat de conservació en què es troba avui La Col·lecció.

Gràcies a aquesta anàlisi, s’ha pogut quantificar l’impacte de la llum que, juntament amb el clima, és l’altre agent que més pot afectar les col·leccions. La il·luminació incandescent i tubs fluorescents dels anys 70 del segle XX van donar pas als focus halògens amb reguladors de la intensitat lumínica dels 90. Els focus del recorregut expositiu actual estan regulats, filtrats i, a poc a poc, es van substituint per fonts lumíniques de tecnologia LED.

La incidència de la llum natural també pot ser destructiva. Inicialment, i durant anys, les obres es van exhibir al costat dels grans finestrals de l’edifici sense cap tipus de protecció. Hi ha fonts documentals escrites en què es manifesta certa preocupació per aquest factor de degradació de les col·leccions i aconsellen intentar col·locar cortines o porticons per controlar-ho i evitar-ne els efectes. En l’actualitat, moltes de les obertures d’aquests edificis es troben tapiades, amb filtres als vidres o protecció reforçada amb estors.

Les fotografies també han permès analitzar els sistemes de presentació de La Col·lecció i comprovar com les vitrines i els paràmetres expositius es van adaptar a l’arquitectura de l’edifici. Resulta curiós, i una mica alarmant, observar com en algunes zones es van habilitar murs amb panells de fusta on es penjaven les obres, mentre que en altres es van utilitzar vitrines de vidre i ferro per exposar, alhora i de forma indiscriminada, obres de diferent naturalesa i grau de fotosensibilitat que s’il·luminaven amb fluorescents col·locats a l’interior. Fins i tot s’ha detectat la presència de testos amb plantes en alguna de les sales d’exposició. En major o menor grau, aquestes decisions han influït en la preservació de La Col·lecció.

En les imatges d’arxiu també podem discernir el recorregut laberíntic entre sales de dimensions irregulars que inicialment presentava el Museu i l’escàs control d’accés de públic, així com l’absència de sistemes de seguretat. A més, es reconeixen zones que, actualment, es consideren inadequades per a l’exhibició de La Col·lecció, per les seves condicions climàtiques.

El fons de Francisco Mèlich és imprescindible per avaluar l’estat actual de les obres. El 1959, per voluntat expressa del propi Picasso, Mèlich va fotografiar totes les obres que es trobaven custodiades a casa de la seva germana Lola a Barcelona. Un total de 944 fotografies, en blanc i negre, que es van enviar a l’artista i que ell va utilitzar per seleccionar les obres que donaria, el 1970, al Museu. Aquesta es pot considerar la primera feina de catalogació de La Col·lecció i un referent indispensable per entendre les intervencions de restauració que es van dur a terme posteriorment.

Després de l’acta de donació, l’Ajuntament va rebre les obres el 8 de maig del 1970 i les va enviar als tallers de restauració del Museu d’Art de Catalunya per ser restaurades i exposades al Museu Picasso a partir del 18 de desembre d’aquell mateix any. La urgència i la falta de temps van impedir que es fes una reflexió pausada de l’estat global de La Col·lecció i la corresponent proposta individualitzada per obra; el resultat d’intervenir la pràctica totalitat de les obres donades en tan poc temps va comportar restauracions poc singularitzades.

La revisió del fons de Francesc Mèlich està aportant molta informació sobre com era La Col·lecció originalment, recull amb precisió els emplaçaments específics que van tenir algunes de les obres més emblemàtiques i ens ajuda a avaluar el seu estat de conservació actual.

En aquests últims anys, mitjançant equips interdisciplinaris de treball, el Museu ha impulsat l’estudi científic de les obres, amb tècniques d’anàlisi preferentment no invasives, amb la finalitat d’aprofundir en els materials i tècniques emprades per Picasso. Aquests estudis sotmeten les obres a diferents rangs de llum de l’espectre electromagnètic, per fer una lectura multiespectral que ens permet acostar-nos als seus processos creatius.