Picasso poeta

«Si fos xinès no seria pintor sinó escriptor, escriuria les meves pintures.»
«Al capdavall, totes les arts són una sola. Es pot escriure una pintura amb paraules, com es poden pintar sensacions en un poema.»
Picasso es revela un escriptor a bon dret a partir de 1935; André Breton ja l’havia consagrat amb el seu text «Picasso poète», que es va publicar a Cahiers d’art aquell mateix any. Així i tot, la seva inclinació per les paraules, l’escriptura, la poesia i el llenguatge es remunten a la seva primera joventut, quan redactava petits diaris en forma de cartes que enviava als seus pares.

Aquesta exposició aspira a reflectir la importància de l’escriptura poètica en la trajectòria creadora de Picasso, que convé tractar des d’una òptica global. I és que la presentació dels seus manuscrits, d’una gran bellesa gràfica, constata l’estret lligam que hi ha entre escriptura i pintura i subratlla la complexitat del treball del text (collage, repeticions, variacions, afegits successius…). El seu caràcter autobiogràfic evoca un «diari íntim i sensorial» que despulla poèticament la personalitat de l’artista.

Per això s’hi mostren les fonts i la gènesi de l’escriptor Picasso, les correspondències entre els textos i els quadres, la permanència de determinats temes i l’extraordinària inventiva del poeta, que trinxa el llenguatge com si fos una «massa verbal», amb la mateixa llibertat que aplica a la resta de mitjans. No vacil·la quan es confessa amb el seu amic Roberto Otero: «En el fons soc un poeta descarrilat.»