L'àpat frugal

El 3 de setembre del 1904, Picasso va gravar l’aiguafort “L’àpat frugal” sobre una planxa de zinc en la qual amb anterioritat Joan González, germà de l’escultor Juli González, havia començat a gravar un paisatge. Treballat en dos estats, aquest aiguafort va veure la llum al taller de Picasso al Bateau-Lavoir, a la Rue Ravignan del barri de Montmartre de París, on es va instal·lar després de la seva partença definitiva de Barcelona a l’abril del 1904. En aquest mateix edifici vivia el barceloní Ricard Canals, artista amb el qual Picasso va mantenir una relació estreta d’amistat durant aquella època i que el tutelà en la nova aventura artística de la tècnica de l’aiguafort.
Una parella de comensals comparteix un àpat frugal: damunt la taula, sobre les estovalles blanques, uns bocins de pa, un plat, dos vasos i una botella de vi, buits. La tensió de l’escena es concentra en la parella; l’home, cec, té el cap girat en direcció contrària a la dona i li recolza el braç i la mà, extremament allargada i esquelètica, a l’espatlla. La dona, d’ulls grossos i mirada lànguida, fita l’espectador mentre se sosté la barbeta amb la mà, també llarga i esquelètica. Un joc circular envolta els torsos de les figures escardalenques. Si des del punt de vista temàtic “L’àpat frugal” s’integra plenament en l’anomenada època blava —com palesa la presència de dos dels temes recurrents d’aquests anys, la pobresa i la ceguesa—, des del punt de vista estilístic la distorsió acusada amb què estan figurats els dos protagonistes els apropa al manierisme d’El Greco, de manera semblant al magnífic dibuix “El foll”, també del 1904 (MPB 4.272), o a “El cec” (MPB 115007), que va ingressar al Museu el 2021. Amb aquesta mirada punyent a la desesperança de qui ho ha perdut tot, fins i tot l’esperança, Picasso va donar pràcticament per conclosa l’etapa blava i no va tardar a encetar l’anomenat període rosa, centrat en el món del circ i de la “commedia dell’arte”, un univers poblat d’éssers humils però no mísers com en el període anterior.
Aquell mateix mes de setembre, Picasso envià al seu amic Sebastià Junyent Vidal, a Barcelona, un parell d’exemplars d’aquest gravat sobre paper verjurat Arches del segon estat i definitiu, que havia imprès Eugène Delâtre a París. Una estampa, dedicada, anava destinada al mateix Junyent; l’altra, l’amic l’havia de donar al pare de l’artista, José Ruiz Blasco. Aquesta darrera estampa és la que va entrar a formar part de les col·leccions del Museu amb la donació de l’artista de l’any 1970. Això a banda, el 1913 el marxant i editor d’art Ambroise Vollard va comprar la planxa de zinc juntament amb catorze planxes més treballades entre el 1904 i el 1905; les va fer acerar i estampar per Louis Fort, a París, per fer l’edició de l’anomenada “Suite dels saltimbanquis”, considerada la primera de les sèries d’obra gràfica de Picasso. “L’àpat frugal” es considera, així mateix, el veritable punt d’arrencada del Picasso gravador, una passió que l’artista va mantenir fins al final de la seva vida.