Las Meninas

Aquesta és la primera gran tela de conjunt de la sèrie amb la qual Picasso va portar a terme la seva interpretació de "Las meninas" de Velázquez. Va pintar-la l’endemà d’haver fet un esbós en el qual ja anticipava algunes de les característiques principals, com la mida de la figura del pintor o la centralitat atorgada a l’aposentador de palau, José Nieto.
En l’interès per crear les seves pròpies Meninas, la primera confrontació que sembla plantejar l’artista radica en l’elecció del format, vertical en Velázquez i horitzontal en la primera versió de Picasso. Pel que fa als personatges, apareixen tots els que integren el conjunt velazquià, per bé que amb un tractament diferent. La infanta Margarida passa de ser la figura central a cedir aquesta posició a Velázquez, la imatge del qual creix gairebé fins a igualar en altura la mateixa tela, un engrandiment que vol simbolitzar la importància del paper de l’artista; a part, cal assenyalar la variació per la qual Velázquez apareix amb dues paletes. Situat al punt on conflueixen les línies de perspectiva i el vèrtex de l’estructura piramidal en què s’insereixen els altres personatges, hi ha José Nieto, emmarcat per la porta oberta, que esdevé una de les entrades principals de llum. D’altra banda, a mesura que es recorre la composició d’esquerra a dreta, la figura és sotmesa a una simplificació i passa a ser bidimensional i caricaturesca, fins al punt que Nicolasito Pertusato és tan sols una silueta.
És una simplificació que s’estén també al tractament de l’espai, que difereix per la incorporació de grans finestrals per on es filtra la llum. Si bé aquesta lluminositat és una altra de les variacions substancials, cal destacar, a més, el contrast que comporta l’absència de color amb la utilització d’una paleta basada en el blanc i el negre. El fet que aquesta sèrie es realitzés a La Californie és fonamental per entendre l’evident interès de Picasso per experimentar amb la llum i el color. Se sap que les obres que va fer en aquest taller es caracteritzen per la inclusió de grans finestrals que donen accés a la llum i al color del Mediterrani. S’observa, així, en les setze obres de conjunt, com el pintor va jugar amb aquests dos elements que contribueixen, al seu torn, a l’experimentació amb l’espai i amb els personatges, i com va elaborar des de complicades composicions desmembrades en diversos plans i capes fins a obres on la línia desapareix i on taques úniques de color marquen l’espai i les figures.