Yo Picasso. Autoretrats

Picasso afirmava que “la pintura no és pas una qüestió de sensibilitat; cal usurpar el poder; hem de prendre el lloc de la natura i no dependre de les informacions que ens ofereix”. Des de molt aviat, va establir un mètode d’autorepresentació molt personal, de manera que, ja en els primers autoretrats, va eludir el sentit imitatiu propi del gènere i es va allunyar de la seva fisonomia real. Aquest primer àmbit analitza l’autoretrat centrat en el rostre, el vessant del gènere que va menar els inicis de Picasso. En algunes peces, s’hi detecta encara la formació acadèmica, amb els ocres de la paleta de Llotja, però alhora s’hi evidencien les maneres antiacadèmiques d’una personalitat acusada. D’aquest procés iniciàtic, en destaca la necessitat d’afirmació i un formidable domini de les diverses tècniques dibuixístiques. El gruix dels autoretrats de joventut va ser fet a Barcelona, on Picasso havia arribat amb tretze anys, i aquest primer període va ser l’únic en què aquest gènere va resultar substancial en la seva producció.

Picasso va cultivar la variant de l’autoretrat com a artista des dels anys de formació i durant la joventut, si bé es tracta d’un tema transversal en la seva obra. Aquest procés d’auto objectivació el va portar a experimentar tota mena de perspectives i positures, a imatge dels grans mestres, per tal d’emfasitzar la condició d’artista. Autoretrat amb perruca i Picasso par lui-même, on apareix caracteritzat de simi, representen la disfressa històrica i el doble híbrid animalitzat, categories destacades de l’autorepresentació picassiana, sovint d’estil caricaturesc. La projecció com a creador es desplegarà en diverses línies; Picasso es retrata com a artista in actu —davant d’una tela— o com a bohemi, acompanyat dels seus amics i vestit amb indumentàries atrevides. En aquest procés promocional, va considerar l’opció de la premsa escrita, no només facilitant autoretrats a diverses publicacions barcelonines sinó també inserint-los a Arte Joven, revista que va codirigir.

Picasso també va emprar l’autoretrat com a espai de projecció de la seva realitat més íntima. Parlem d’obres de major càrrega biogràfica i sovint sobre suports més modestos. Com a contrapunt a l’arquetip miserabilista del període blau, sovintejaran autoretrats eroticosexuals o bé en bordells amb una celestina. En un registre simbolista, destaquen els autoretrats vinculats a La Vida, l’obra mestra d’aquest període. Les connotacions narratives d’autoretrats com els dibuixos anecdòtics dels viatges a París, contrasten amb les recerques formals més profundes centrades en el rostre que farà en aquella ciutat. L’any 1901, representat amb quatre obres, presenta una de les seqüències més destacades, que oscil·la de les composicions mundanes, com Autoretrat amb copalta, a d’altres de caire introspectiu, com l’Autoretrat (Yo) del Museum of Modern Art de Nova York. Els anys posteriors, persistirà en l’anàlisi del rostre, que arribarà al zenit durant el bienni 1906-1907.

La producció prèvia al 1907 resulta clau en la carrera de Picasso ja que correspon als anys d’assalt a la modernitat, que simbòlicament es concreta en Les Demoiselles d’Avignon. L’assimilació de nous referents i la constant evolució del seu llenguatge pictòric tindran el seu correlatiu en l’autoretrat. L’autorepresentació com a bohemi o arlequí del període 1904-1905 constitueix la cesura que fixa l’allunyament del sentit imitatiu del gènere. L’any 1906, el procés de primitivització de l’obra i l’interès de l’artista per l’art antic —bàsicament l’ibèric,—es concretarà en la simplificació de les formes i en la mascarització del rostre. Aquest any esdevindrà clau en l’autorepresentació picassiana, amb diverses obres que comparteixen una orientació similar. El procés tindrà com a icona l’Autoretrat del 1907 de la Národní galerie, que anuncia un nou llenguatge pictòric alhora que preludia la desaparició de l’autoretrat tradicional durant els anys següents.

L’interès per la fotografia va portar Picasso a cultivar una nova variant d’autorepresentació: l’autoretrat fotogràfic. Les primeres manifestacions van tenir lloc l’any 1901 a París i es van estendre als anys següents, molt especialment durant el període cubista, quan coincidiran amb l’absència d’autoretrats tradicionals. Els primers autoretrats fotogràfics responien a provatures que sovint evidenciaven encara un incipient coneixement de la tècnica. Els autoretrats picassians del moment cubista amaguen dos objectius principals: documentar la seva producció i, sobretot, projectar la imatge del creador en l’entorn del seu taller. El concepte d’autoretrat, però, sovint cal fixar-lo més en la construcció de les escenografies per part de l’artista que no pas en l’autoria de la fotografia. Picasso també prendrà com a suport imatges seves d’altres fotògrafs o, fins i tot, de fotomatons. Aquestes composicions lúdiques manipulades amb llapis de colors sovintejaran en l’autorepresentació dels seus darrers anys.

La verificació plàstica dels postulats primitivitzants sobre el propi rostre del 1906-1907 es va reproduir durant els anys 1917-1921, d’acord amb unes propostes neoclassicistes resultat del gir que havia anat experimentant l’obra de Picasso. Podem llegir-hi el “retorn a l’ordre” que va suposar la recuperació de models estètics clàssics durant la segona dècada del segle XX, també en clau picassiana, com un retorn al dibuix com a tècnica essencial. Els autoretrats a l’oli esdevindran una excepció davant d’una rotunda reivindicació del dibuix, sovint amb adaptacions de models ingrescos. Ernest Ansermet afirmava haver vist Picasso saludant-se ell mateix davant del mirall i exclamant: “Monsieur Ingres, c’est moi!”. Quan als anys cinquanta li van preguntar pel seu darrer autoretrat, va dir que l’havia fet l’any 1918, “el dia que va morir Apollinaire”, expressió que simbolitzava deixar enrera tota una època de la seva vida. Tot i que aquesta afirmació de rerefons íntim va ser desmentida per la producció posterior, sí que amagava un pòsit de raó,ja que va trigar molt temps a realitzar un altre conjunt tan significatiu d’autoretrats.

Coincidint amb la vinculació de Picasso amb el surrealisme, sorgiran noves formes d’autorepresentació més críptiques i subtils. Estem davant d’una imatgeria de presència i d’absència que aplega la producció autorepresentativa d’un període considerable. Cap a finals dels anys vint, Picasso va iniciar una sèrie d’olis on el seu perfil ombrejat es confrontava amb una figura monstruosa d’arrel surrealista. Sovint emprava les ombres i els perfils com a projeccions de circumstàncies domèstiques que li interessava mantenir en secret. A principis dels anys cinquanta, amb l’Ombra sobre la dona, metàfora de l’abandonament de l’artista per Françoise, es confirma la virtualitat de l’ombra en períodes de problemàtica personal, un recurs que, amb diferent intensitat, perviurà fins als darrers anys. Paral·lelament, el gènere s’expandirà cap a altres disciplines, com la ceràmica, el gravat o els llibres il·lustrats, on també s’autoretratarà com a escriptor.

Michel Leiris considerava el tema de l’artista i la model en Picasso com “un gènere per ell mateix”. Però l’artista rarament es va autoretratar prenent com a model el seu rostre, sinó que emprava arquetips provinents de la iconografia artística, en una de les clàssiques metamorfosis picassianes que no sempre podem descodificar en clau autoreferencial. Sabem que l’escultor de la Suite Vollard dels anys trenta o el pintor de la Suite Verve dels cinquanta responen a correlats biogràfics. Els darrers anys,Picasso va insistir en un tema estructural, la imatge de l’artista, en realitat una sublimació de la seva personalitat. Però no l’atreia tant la idea d’autorepresentar-se com la de reflexionar sobre la imatgeria del creador. I sovint va jugar a l’equívoc, de manera que s’aprecien diverses categories en funció del nivell de remissió a la seva fisonomia: l’autoretrat explícit —la menys habitual—, l’autoretrat amb elements o faccions evocatives i l’autoretrat simbòlic.

A manera de balanç vital,els darrers anys es produeix un retorn de Picasso a l’autoretrat, bàsicament a través del gravat, tècnica que li permetrà desplegar una narrativitat inèdita a l’oli i la creació de composicions corals d’ampli recorregut iconològic i diversos nivells de lectura. Les sèries més destacades d’autoretrats són a la Suite 347 i a la Suite 156, de quan l’artista tenia entre 86 i 90 anys, on la iconografia bascula de la cita dels grans mestres o l’autoparòdia a la recreació del món circense, grotesc i femení: el seu theatrum mundi. Picasso esdevé un espectador que recrea un personal submón adoptant tota mena de personalitats —un vell impotent, un turista o un nadó— i superant àmpliament el concepte d’autoretrat. L’estiu del 1972, uns mesos abans de morir i malgrat una evident devastació física, insistí a llegar-nos una inquietant sèrie d’autoretrats que constitueix la darrera manifestació del llegendari “Yo” picassià.